Estimat Salvador,

Potser et sobtarà aquesta carta sense llavis, tant com a mi el fet d’estar aquí asseguda, de perfil, davant una finestra, com aquells dies de càlida primavera de l’any 1925, a casa, Cadaqués, quan vas dibuixar innocentment aquesta Figura de perfil, un retrat de joventut, quan jo en tenia 17 i tu, 21. Ho recordes, estimat germà?

Ara, com llavors, soc davant de la terra d’es Sortell. Tinc els ulls tal com els vas deixar anar: nítids, estesos com llençols blancs al sol damunt el blau de la platja del Llané. Segurament et preguntes amb quina intenció evoco aquells dies de la nostra llunyana joventut. No sé si has parat l’orella o potser el teu adorat surrealisme i, en conseqüència, ella, la que mai nombraré i et va apartar ferotgement de mi, encara et tenen presoner de realitat. Si és així, estimat Salvador, deixo escrites aquestes paraules damunt els núvols de Portlligat; així et caiguin lliures com cotons de rosada damunt les espatlles; que jo sé que sols passejar-te per aquí, quan plou suaument.

Fa uns dies vaig despertar inesperadament. El meu nom va emergir de nou entre les fulles mortes del cementiri. I aquest quadre que em vas regalar tan afectuosament, pintat a la teva primera època i que anys més tard va comprar per 500 pessetes Joaquim Cusí, amic del nostre pare –et recordes d’ell, oi?–, s’ha fet públic. Sí, la teva obra més desconeguda ara s’exposa per primera vegada. De fet, avui ja el porten a París (sempre et va agradar París), i properament se subhastarà a Londres. Estàs content? Jo sí. Potser ara a mi també començaran a mirar-me amb la mateixa devoció que li demostren a ella (Gala). Aquesta qüestió em dibuixa a la boca un somriure.

També es parla sobre les nostres baralles i disputes als últims anys, quina pena, quina tristor... Però d’això n’hem fet aigua nova, oi, estimat? De mi vas dir que el meu naixement va ser el millor regal de Reis. Durant la infantesa i la nostra joventut, jo era la teva companya inseparable, compartíem univers, entenia les teves excentricitats, interpretava les fantasies amb devoció, formava part de les bromes i els jocs, i també dels teus impenetrables jeroglífics. La meva intel·ligència aguda i penetrant i el meu caràcter alegre i divertit van ser decisius perquè formés part activa de la teva vida. Em vas deixar entrar dins el teu grup d’amics i companys d’estudi. I així, Lorca es va convertir en un dels meus imprescindibles. Però, sobretot, vaig viure molt de prop la teva meravellosa obra, on soc la més assídua model de la primera etapa plàstica dels anys deu. I sigui com sigui que ara aquest enrenou ens deixi retratats, vull que sàpigues que t’estimo, Salvador, i que t’espero eternament, asseguda aquí, davant el mar.

La teva estimada i ressuscitada, malgrat tot,

Anna Maria Dalí