El colonialisme a l’Àfrica que es va conformar al segle XIX té el seu punt àlgid a la conferència de Berlín de l’any 1885. Els grans estats europeus es van repartir les àrees d’influència i colonització d’aquell continent, el bressol de la humanitat. Espanya, que en aquella època estava maldant per conservar les restes del seu imperi colonial, només mantenia a l’Àfrica l’actual Guinea Equatorial, els tradicionals establiments costaners al nord del Marroc i una absent presència al Sàhara. La pèrdua de Cuba, Puerto Rico, les Filipines, i les petites illes del Pacífic, que van ser venudes a Alemanya, va significar no només una derrota militar, sinó també la del propi sistema econòmic i d’influència d’Espanya.
L’establiment el 1912 del protectorat al nord del Marroc augmentà la tradicional presència espanyola en aquella regió. El derrotat exèrcit colonial hi tenia de feia anys un marc escènic ideal de batalles i interessos que es premiaven amb condecoracions i batalles. Les tradicionals guerres al Marroc sotmetien els joves a un reclutament obligatori al pitjor dels destins. Sobretot quan un antic funcionari de Melilla, Abd el-Krim, de nació amaziga o rifenya, va comandar a partir del 1920 la resistència guerrillera contra l’ocupació francesa i sobretot espanyola.
L’Espanya d’aquella època maldava per sortir del tradicional endarreriment que només les àrees industrials podien contrastar. Els problemes econòmics es plasmaven també en una població que vivia majoritàriament a la ruralia. El règim polític de la Restauració Borbònica feia aigües i l’Àfrica es va convertir en una falsa esperança o oportunitat per enfocar-hi els seus interessos econòmics i polítics.
El desastre o derrota d’Annual de l’any 1921 va representar per a l’exèrcit espanyol la pèrdua de 13.000 homes, comandaments inclosos. Molts soldats no havien rebut la instrucció pertinent, no portaven a l’exèrcit ni tres mesos, feien servir armament vell i antiquat i no es trobaven vinculats amb les arrels d’aquell conflicte.
El cop d’Estat institucional de Primo de Rivera del 1923, que tenia el suport del rei, va centrar-se militarment en la guerra del Marroc. El desembarcament d’Alhucemas (1925), que comptava amb el vital suport tàctic britànic i francès, va marcar la fi política d’Abd el-Krim. L’exèrcit espanyol a l’Àfrica es va reforçar molt, amb unitats arribades de la península, el Terç d’Estrangers, fundat el 1920, i les tropes indígenes. Aquest cop comptava amb armament més modern i feren ús d’armes químiques.
El catedràtic en història de la Universitat Complutense, Jesús Antonio Martínez Martín, destaca en la conferència El desastre de Annual, organitzada pel Col·legi de Llicenciats en Lletres de Madrid, que podem veure al YouTube, els detalls i les conseqüències d’aquesta derrota, sobretot a l’exèrcit, amb l’erecció de la cultura militar de tall africanista, que tingué el seu màxim exponent al cop d’Estat del 1936 i el que ha vingut després.
