‘Another brick in the wall’

“Però així pots semblar un egoista…”. Era la conclusió a què arribava la meva germana, després d’escoltar la meva argumentació. La veritat és que vaig portar les meves idees a l’extrem de manera deliberada, per així remoure el pensament i l’esperit de la meva interlocutora. I és que m’agrada provocar reaccions…

La conversa començava mencionant algun exemple d’aquelles persones que, creient-se víctimes de la mala sort i dels designis de la fortuna, es queixen de la seva vida. Tots en coneixem de persones així… Esperen un moment en què estàs desprevingut per explicar-te com de dura és la seva existència, com de difícil és la seva vida, i es victimitzen en cadascuna de les seves explicacions…

Jo, per educació, escolto, intento posar-me en la seva pell, intento empatitzar amb aquella persona a qui li sembla que el seu dia a dia és el pitjor de tots. Però m’adono que només puc fer-ho quan a davant hi tinc aquell ésser humà a qui realment li van repartir cartes molt dolentes abans de començar el joc de la vida. Perquè sí, hi ha persones que realment viuen situacions que no han triat i ni tan sols han pogut evitar perquè la fatalitat, la de debò, s’ha acarnissat contra elles. I d’aquestes també en coneixem tots, però no són aquestes les que em serveixen per argumentar la idea del meu article perquè, contra la mala sort, no s’hi pot fer gran cosa més que entomar-la i lluitar per sortir-ne airós.

De qui parlàvem amb la meva germana era de la gent que es queixa del que tenen o viuen però, en realitat, és el que han triat tenir i viure. Al meu entendre, es queixen sense raó i no són queixes legítimes perquè haurien pogut seguir un altre camí a la vida i no ho van fer. Perquè normalment ens toca triar quin camí volem seguir. El que passa és que molt sovint decidim triar la facilitat, la comoditat, tot i saber que no és el que realment volem. Aquesta decisió final fuig del risc, del que és desconegut, d’aquella altra realitat que segurament hauria estat dolça i reconfortant per difícil d’aconseguir, i ens acomoda en aquella zona de confort que, tard o d’hora, ens acabarà enfonsant en la més trista, monòtona i queixosa de les vides.

Durant la vida ens trobem amb milers d’encreuaments en què cal decidir si anem cap a la facilitat o cap a la complicació. La segona opció és la que desitja amb totes les forces el cor, però és la primera la que acaba sent, malauradament, l’escollida pel cervell. No cal ser un irresponsable ni un temerari a l’hora de triar, però la idea que aquella decisió mai més tornarà fa que hagis de tirar-te a la piscina, com diem col·loquialment.

De fet, tenim una gran sort de poder triar cada cop que hem d’establir el rumb de la nostra existència. Imagineu si no ho poguéssim fer! Per tant, i és per això que la meva germana em deia aquella frase amb què començava el meu escrit, no invertiré gaire temps a escoltar les queixes d’aquelles persones que van poder triar, com jo, un altre rumb, però que van acabar seguint el que més comoditat, seguretat i… avorriment i infelicitat els acabarà proporcionant. I no sentiré ni llàstima ni compassió si no hi veig el rastre d’una fatalitat que no depèn d’un mateix. I no per això sóc egoista; prou feina tinc a superar les dificultats de la meva vida, que sí que he triat, com per haver de compadir-me de les dificultats d’una vida mal triada d’algú altre. Però sí, si cal ajudaré, soc humà.

També pot passar que t’equivoquis escollint, en un moment donat, però és el teu error i tard o d’hora acabarà ajudant-te quan hagis de decidir quelcom semblant. Se’n diu experiència. I l’experiència només es guanya superant dificultats, perquè triar la facilitat no te’n dona gaire d’experiència… I per molt difícil i insuperable que sembli una situació o una decisió, com deia aquell himne de Pink Floyd, no deixarà de ser un maó més d’aquella paret.