Una de les preocupacions de les famílies a les antigues cases pairals era poder conservar els queviures en bon estat. Hi havia diversos recursos, fer conserves en pots, elaborar embotits i assecar la carn de porc o els formatges, emprar carners (armaris amb una tela mosquitera) o situar el celler a la part més fresca de la casa, però cap era tan eficient com l’ús del fred, com el que ara tenim a les neveres o congeladors.
Per aquest motiu antigament molt pobles de Catalunya comptaven amb un pou de gel, com per exemple el que s’ha recuperat a Oliana. S’hi emmagatzemava neu, que premsada i coberta de palla es mantenia en forma de gel, que després s’emprava en la conservació d’aliments abans de les neveres elèctriques i que en l’aspecte sanitari podia servir per apaivagar estats febrils; recordo com a Barcelona, cada matí passava un carro per vendre el gel que posaven a les primeres neveres, que no anaven endollades a la llum.
A Andorra no n’hi va haver, només en tenim notícia d’un, a Sant Julià de Lòria, i no devia durar massa, ja que només apareix citat un cop a les actes del Comú. No obstant això, a Escaldes, el Forat de Gel era emprat amb la mateixa funció que un pou de gel, només que no era artificial.
Es tractava d’una cavitat en forma d’avenc d’uns vint metres de profunditat que havia quedat entre blocs de roca granítica. Durant l’hivern s’acumulava la neu i pel seu propi pes i pressió es convertia en gel, i aquest s’hi mantenia tot l’any mercès a no rebre la llum del sol, era com una mena de congesta soterrada.
Els habitants d’Escaldes i d’Engordany coneixien el lloc i l’aprofitaven per obtenir-ne blocs que servien per conservar els aliments o en la cura de malalts, malgrat la distància i l’altitud a què es troba el Forat. Per baixar al pou empraven com escala un pi al qual tallaven les branques deixant-se uns 20 centímetres perquè servissin d’esglaons. Presentava, però, el problema de l’alçada a què es trobava, al voltant dels 2.000 metres, i la distància que hi havia des de la població, per això el gel el baixaven a la primavera, tot just quan els camins quedaven lliures de neu i abans no fes massa calor perquè es fongués pel camí.
Avui en dia ja no hi queda gel, però la seva existència ha quedat en la memòria de la gent de la parròquia, algun dels quals fins i tot encara recordava uns fets que van passar a principis del segle XX: l’agost de l’any 1918, tot just acabada la I Guerra Mundial, van arribar a Escaldes tres soldats estrangers, diuen que eren polonesos (el més probable és que fossin soldats alemanys escapats d’un camp de presoners). Venien afamats i cansats, però el que era pitjor, estaven malalts, portaven amb ells la temible grip espanyola que tants estralls va causar entre la població d’Europa i Amèrica. Al poble no sabien com curar-los, van pensar que l'única forma de fer-los baixar la febre era amb gel, però calia anar-lo a buscar. Un home decidit es va presentar voluntari per pujar al Forat del Gel i portar-ne, va agafar un sac amb tirants, dels que utilitzaven els paquetaires i contrabandistes i se'n va anar muntanya amunt. Un cop al Forat va emplenar el sac de blocs de gel, però va tenir un problema, era el mes d’agost i amb el sol que feia i el temps que va trigar a tornar al poble el gel se li va desfer a l’esquena, cosa que li va provocar una pulmonia de la qual li va costar força recuperar-se. No sabem quin va ser el destí dels tres soldats, si es van poder curar i si van marxar cap al seu país d’origen, o no van superar la malaltia.
Com ja he dit, ara el Forat del Gel està buit, ja no neva ni fa fred com abans, quan el vam visitar, a principis d’estiu, no hi havia ni gota de neu o de gel. Cada cop menys gent recorda l’indret amagat on es troba i ha esdevingut una mena de mite.
[Voldria dedicar aquestes notes a Miquel Vilaginés, de ca la Roseta del Noguer, que tantes coses em va ensenyar d’aquest país, entre elles, la d’aquest curiós indret.]