Antoni Morell i Òscar Ribas: dos amics

Encara que no ho sembli, el 5 de gener passat va fer un any de la mort del senyor Antoni Morell i Mora.
Un servidor, per raons d’agenda ja programada i totalment aliena a la meva voluntat, no li tocava d’escriure el seu article fins al dia d’avui. Però així i tot, no voldria –ni vull– oblidar-me del seu primer aniversari, i d’un any 2020 que vàrem començar malament amb la mort del senyor Antoni Morell, el 5 de gener, i que vam acabar pitjor, amb la mort del senyor Òscar Ribas i Reig, el 18 de desembre.
Aquestes dues immenses figures andorranes, el destí va voler que fossin amics fins al final dels seus dies, com així m’ho varen demostrar amb tots els seus actes.
És per això que crec que el millor homenatge que els puc retre és la publicació d’aquest pròleg d’un petit treball que vàrem fer sobre la vida i obra del senyor Antoni Morell i que tan amablement i amb tota la seva generosa predisposició de sempre, va voler fer-nos el senyor Òscar Ribas i Reig.
Dos amics, morts el mateix any. Dos amics, per recordar-los sempre... I un any, per oblidar.
Robert Basart

PRÒLEG
Vaig conèixer l’Antoni Morell a finals dels anys 70, quan ell ocupava el càrrec de secretari de Sindicatura. En assumir el càrrec de cap de Govern l’any 1982 es va incorporar a l’equip governamental. La seva experiència al llarg de molts anys al Consell General el va fer imprescindible per tal que el traspàs de funcions del parlament al primer govern d’Andorra, cosa no gens fàcil, es produís amb l’eficiència i rigor necessaris que requeria el moment. Va desenvolupar amb total dedicació, solvència i lleialtat les tasques encomanades, i d’allà va sorgir entre nosaltres una amistat que ha seguit en el transcurs d’aquests quasi quaranta anys.
A qui coneix Antoni Morell segurament el sobtarà el seu etern optimisme, que el porta, en les seves apreciacions, a ser més humanista que analista. S’inclina pel vessant positiu de l’ésser humà, la qual cosa no deixa de ser una qualitat molt apreciada en els temps que corren.
No el puc qualificar de nacionalista, sinó de patriota. De molt patriota. Per a mi el nacionalisme té connotacions agressives: estimar el territori i la nació amb la seva llengua i cultura i voler imposar-la a altres pobles o nacions. Com a bon andorrà l’Antoni és un gran patriota defensor de la nació i cultura andorranes quan són agredides o amenaçades. Estima, com no! Andorra des de les posicions defensives d’un patriota. Com a andorrans no podem fer-ho d’una altra manera. I aquesta andorranitat la va saber transmetre a molts dels nostres joves ciutadans com a professor i mestre de llatí i història al Col·legi Sant Ermengol. Juntament amb la Lídia Armengol va ser l’instigador del programa sobre Formació Andorrana, que garantia l’aprenentatge de la llengua, la història, la geografia i les institucions d’Andorra, matèries obligatòries dins l’horari escolar que s’impartien als alumnes dels sistemes educatius espanyol i francès. I en aquest mateix esforç de fer país, són diversos els títols amb què Morell ha contribuït a la historiografia andorrana. Tants i tants llibres sobre Andorra i les nostres institucions, dels quals jo en destacaria l’edició de 693 anys després (1971) que va escriure amb Elidà Amigó, i El Consell General 1682- 1979 (1980) en col·laboració amb Lídia Armengol i Manuel Mas.
En el seu viure ha sabut recolzar-se en la filosofia com a manera de viure i no com a utopia. No ha dubtat d’escollir entre assolir una vida de luxe o una de simple, entre la vida activa al servei dels altres o bé a la recerca de la pròpia tranquil·litat.
La seva obra cultural i literària és més que coneguda. Amb la publicació de la novel·la Set lletanies de mort (1981) va situar per primera vegada la creació literària andorrana en el món de la literatura en català. En els seus escrits deixa entreveure la seva lluita interior entre els seus desitjos legítims i no confessats d’immortalitzar-se pels seus escrits, i la voluntat de solament escriure per a transmetre valors ètics i morals dels quals el món avui està tan mancat. És d’admirar en ell la manera subtil reflectida en les seves obres amb la qual transmet aquest missatge. Per exemple, no es pot deixar d’enaltir l’extrema delicadesa amb què defineix com “l’altre” hauria d’actuar, humilment, sense que se senti que el “suporta”, sinó amb franquesa i bonhomia, amb dolçor, sense ironia, sense humiliar, però amb afecció. I tornem al patriotisme. La seva obra parla sempre d’Andorra. D’una Andorra del passat que mai tornarà.
Podem definir l’Antoni com a un gran intel·lectual. La seva formació en dret, filosofia i teologia ha propiciat que en el curs de la seva vida hagi gaudit de grans amistats, de gent humil així com de grans actors de la cultura i la literatura. Introduït per l’Antoni, personalment vaig interdialogar amb coneguts personatges de les lletres catalanes com Miquel Martí Pol, Agustí Bartra, Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu, amb qui vaig intercanviar certa correspondència, que conservo, i al funeral de qui vam assistir tots dos amb Antoni Morell l’any 1985 a Arenys de Mar.