“Any de neu, any de Déu!”, deia sempre la meva padrina Tresina. I és que la neu és molt bona per als conreus. Molt més que l’aigua perquè deixa xopa la terra tant de dalt com de baix i conserva la humitat durant força temps. I al nostre petit Principat –no ho oblidem, però: el més gran dels sis microestats europeus– des del boom turístic dels anys 50 del segle passat ja no solament és bona pels conreus, sinó també pel sector terciari, que representa avui més del 80% del PIB del país.
El turisme que ens visita cada any –i que multiplica per cent el nombre d’habitants del país– ho fa majoritàriament per gaudir de la neu i de les seves 3.075 hectàrees esquiables repartides en tres grans estacions, que sumen més de 300 km de pistes i quasi 1.500 canons de neu. I des que va començar el 2018 no ens podem pas queixar de manca de neu, ans al contrari! Cada cop recorda més aquells anys en els quals l’Andreu Claret –fill de Súria i fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya, i refugiat a Andorra des del 1949– netejava de neu el port d’Envalira amb una concessió atorgada pel Consell General el desembre del 1957, i que va ser renovada fins a l’any 1964 amb el dret de poder cobrar un peatge pel pas de vehicles i mercaderies...
Aquell ja llunyà any 1957 va construir-se l’estació de Sud Ràdio a 2.500 metres d’altitud, edifici que va rebre, el 23 d’octubre de 1967, la visita del president de la República Francesa i copríncep d’Andorra, Charles de Gaulle. El mateix hivern que, gràcies a Francesc Viladomat, es va posar en funcionament el primer teleesquí del país, amb 2.000 metres de llargària i que anava des dels planells del Pas de la Casa als cims del Pic Blanc, a 2.500 metres d’altitud.
Però si bé aquelles imatges gairebé bucòliques del port d’Envalira –el més alt d’Europa–, amb murs de neu a banda i banda de la carretera, ens transporten amb nostàlgia a l’Andorra d’abans, a altres països la neu en abundància no ha estat precisament senyal de bons auguris... Algunes de les més importants nevades de les quals és té constància van tenir lloc al segle XX i, entre elles, podríem destacar la que va caure a Buffalo, Nova York, amb 509 centímetres el 1977; la de Mount Shasta, Califòrnia, amb 480 centímetres el 1959; o la de la República Islàmica de l’Iran, amb 283 centímetres, el 1972. Aquesta darrera va ser una de les més mortíferes de la història: va provocar prop de 4.000 víctimes mortals.
Potser per això el refrany a vegades és una mica més llarg i, irònicament, diu allò d’Any de neu, any de Déu..., però que no caigui a lo meu.
