Any d’eleccions

Eleccions és quan ens inviten als ximplets, que som multitud, a introduir el cos del delicte de manera decidida dins el forat, diuen. I no sigueu malpensats! Es tracta de votar, no d’assolir qualsevol fantasma d’aquells que guardes en el teu si més profund... Pocavergonyes!

Dreta, centre, esquerra, i més enllà, no hi ha res més fàcil! Per ordre d’un extrem a l’altre i en ordre invers a la lectura, aquí va.

L’extrema dreta. La gent d’extrema dreta volen viure entre ells i gaudir d’un país sense forasters, ni pobres, ni moteros, ni tatuats, hippies, sense sostre, joves, pastisseries orientals, ventiladors xinesos, ni per descomptat transvestits brasilers. De fet, no volen gairebé ningú a part de gent guapa, rossa, alta, neta i amb uniforme. Quin avorriment, oi?

La dreta. El món dels dretans, és més o menys campi qui pugui, cadascú es preocupa del seu jardí, i el problema és teu si no segueixes. Treballen, segueixen les regles, els encanten els dinars familiars, les festes de Nadal, i el jersei amb coll en V de color pastel i de caixmir lligat a les espatlles. Els aturats, ja se sap, són uns dropos. Que treballin no és tan complicat, oi? O que tinguin diners, que no tenim per què subvencionar-los per no fer res!

El centre. Agafes els de la dreta i els de l’esquerra, barreges bé i amb carinyo, et voilà! Ja ho has entès tot!!

L’esquerra. Tothom és bo, inclús els dolents. Excepte els banquers. Cal ajudar els pobres, inclús els dropos, perquè són bons, els homes són bons, les dones són bones. Tothom s’estima, i ens n’anem a viure tots junts a la casa de la Nova Orleans.

Els ecologistes. També porten jerseis de caixmir, però els seus són d’origen ecològic, i a més solen anar calçats amb Keds vegetals. Aquests s’encadenen a les centrals nuclears per salvar el planeta. Però no ho aconsegueixen. És a dir, que morirem tots!

L’extrema esquerra. Tothom guanyarà el sou mínim i viurà en apartaments col·lectius. Cada nit caldrà participar en un comitè participatiu. Penjarem els patrons amb els seus jerseis de color pastel, qüestió que escarmentin. No ha funcionat mai però persisteixen!

Aquí ho tens, per fer-te una idea. Ara et toca triar i anar a votar, en funció de les teves preferències pels rossos guapos, els jerseis de caixmir o les cases comunitàries.

Sí, pots votar per qui vulguis!

Em diu la veu en off que estic parlant d’un altre país, d’una altra època, que em deixi estar de fantasies simplistes, que estem a Andorra, l’any 26 postconstitucional.

Situem-nos doncs a Andorra, i ja la tenim armada de nou. Imatge desesperada i desesperant davant el mirall, intentant esbrinar qui és qui, en l’enredat panorama polític andorrà...

Es mereixeria un vademècum, que aquí hi ha més principis actius, més marques, més contraindicacions, que en la indústria farmacèutica!

No hi ha tertúlia, ni reunió de politicòfils, on no sentis dir que al cap i a la fi són poques les persones que es llegeixen els programes electorals... Jo cada cop més, penso que de fet no se’ls llegeixen ni els mateixos elefants de la política!

Enmig de la selva de traficants d’influències, i de dinosaures que juguen a repartir-se cromos, em consta que hi ha gent a totes les formacions que s’ho creu, i que treballa amb uns objectius diferents, que prova d’avançar amb propostes programàtiques i de país, cadascú dins de la seva sensibilitat. I què voleu que us digui, fins i tot em farien pensar que no tot està perdut.

El problema de tot plegat és que malauradament els entrellats de les estratègies electorals vàries acaben deixant en un segon pla tota aquesta feina seriosa. Programes progressistes, valents i sovint complementaris, ofegats per enfrontaments personals, manca de visió de futur i d’intel·ligència.

Quan les estratègies electorals es posen per davant i ho aclaparen tot, la política esdevé tot allò que acabem avorrint!

Apa! Que sigui lleu!