Any nou, mobilitat nova?

En plena transició ecològica, marejats per tants missatges diferents i a voltes contradictoris, els habitants de les nostres valls veiem com, a poc a poc i sense que ens n’adonem, la bretxa ecològica es fa cada dia més gran. És cert que la nostra petjada de carboni és important i que Medi Ambient s’esforça des de fa anys i quasi sense recursos per fer-nos canviar de model. Però hi ha derivades sobrevingudes, com ara la pandèmia o la crisi energètica mundial, que afecten l’abastiment i els preus d’aquest bé preuadíssim que allunyen l’objectiu de la realitat. L’orografia del nostre país, l’estructura sociolaboral i l’habitatge fan que una majoria de nosaltres s’hagi de desplaçar diàriament per anar a treballar, per anar a l’escola, per fer tràmits administratius o per anar al metge.

També ens hem de desplaçar per anar a la muntanya, a esquiar o per tenir interaccions socials, culturals i esportives. I com ho fem? Doncs el 97% ho fem amb vehicles motoritzats! El 97% són vehicles, ja siguin cotxes, motos, camionetes, camions o autobusos que es mouen amb energies fòssils. Tot i l’augment de l’incipient parc de vehicles elèctrics al nostre país, que el 2019 era d’un 1,2% de furgonetes, un 0,73% de cotxes i el 0,51% de motos. L’objectiu del Govern és que d’aquí al 2030, el 20% del parc sigui elèctric!
És a dir, que el pla Engega i les ajudes de Govern per llençar a les escombraries els vehicles amb energies fòssils i passar-se a l’elèctric és inassolible. Les dades no acompanyen les previsions. L’èxit és més que moderat. Discretíssim. Dits vehicles continuen sent cars i a l’abast només dels més benestants. I tampoc ofereixen, al meu entendre, garanties de sostenibilitat en el temps. És més, el parc d’autobusos del país no compta amb vehicles elèctrics, suposo perquè l’orografia i la xarxa viària fan que els busos no tinguin la potència necessària per pujar pendents i costes.

Però el meu escepticisme amb la bondat del vehicle elèctric no ve dels preus de compra, per l’autonomia o per la gran necessitat de consum d’energia elèctrica quan aquesta està amb preus pels núvols arreu. No és solament això. Dubto de la sostenibilitat en el temps d’aquests vehicles per les bateries, que necessiten components com ara el liti, que es troben en zones ecològicament fràgils amb una biodiversitat compromesa com ho és l’Àrtic o els glacials del Perú. És a dir, que per a ser mediambientalment responsables i tenir una mobilitat neta hem de seguir malmetent el planeta i comprometent-ne la pervivència. I és que a més, la vida d’una bateria és relativament curta, quinze anys, i no es poden ni reparar, ni reciclar, ni recarregar. S’han de llençar! Es transformaran en residus que no sabrem què fer-ne i els èxits d’avui seran un altre cop els problemes de demà. 

Dit això, no tot és negre. Els gasos d’efecte hivernacle hi són. El planeta està malalt i és evident que s’ha d’apostar per una mobilitat neta deixant fora les energies fòssils com ara el petroli. Però, en un país com el nostre, no s’hi val dir que ara s’ha de reduir la mobilitat i que per evitar els gasos d’efecte hivernacle hem d’anar a peu o en bici. Visc a Ordino i treballo a Santa Coloma, i no penso que sigui seriós i viable dir-me que he d’anar a peu o en bici a treballar. Els autobusos es mouen amb energies fòssils: per coherència no els hauria d’agafar. Tampoc arriben a tot arreu, les parades són lluny i els horaris, poc flexibles sobretot a parròquies perifèriques. No puc anar a veure un espectacle un vespre a Sant Julià perquè no hi ha cap mitjà de transport sostenible que m’hi pugui dur. 

Bé, la meva queixa i escepticisme rauen que cegament molts dirigents ens han portat a pensar que l’Eldorado de la mobilitat, a identificar la responsabilitat ecològica amb vehicles elèctrics, quan no és així. Dit això, milito, i no és el primer cop que ho manifesto, pel desenvolupament dels vehicles que es moguin amb energies renovables i sostenibles. Per exemple, els vehicles d’hidrogen, que només emeten vapor d’aigua. També en període de transició ecològica advoco per vehicles híbrids amb dinamos per recarregar-se, però sempre que no utilitzin energies fòssils. A França a partir del 2023 tots els trens de mercaderies es mouran amb hidrogen. Això sí, ha de ser una aposta a gran escala, ja que altrament quedarà en projectes cars i exclusius a l’abast d’uns pocs privilegiats. I així tampoc salvem el planeta.
I mentrestant a Andorra seguim adaptant-nos a les mobilitats com podem.