Tant de bo començar un nou any suposés en alguns temes partir de zero, com si no hi hagués hagut un abans, especialment si aquest abans és negatiu. Però això no és així, no podem fer allò de “començar de cap i de nou”, sinó que cal continuar lluitant per millorar quan pugui ser i acceptant quan només tinguem al nostre abast poder fer això, ah, i adaptar-nos en la mesura que sigui possible a allò que ens toca viure en la vida personal, de família i col·lectivament, en tant que formem part “d’un temps que ja és un poc nostre, d’un país que ja anem fent”, com cantaria Serrat, veí honorable de la meva mare al Poble Sec. I què m’agradaria poder començar de zero? Doncs tot allò que té a veure amb el deteriorament de la salut dels qui m’estimo. Quan saps que ja no hi ha marxa enrere et rebel·les, almenys a mi em passa: voldries que per als pares hi pogués haver una mena d’elixir no d’eterna joventut, no, sinó d’una bona qualitat de vida. Quan els veus patir perquè ell s’adona en els moments de lucidesa que el cap no li dona més de si i no pot articular ni lligar cinc paraules amb un mínim de coherència, fa patir; o quan veus que cada dia la mare camina pitjor i que no es vol operar perquè “amb el panorama que tinc...” referint-se al pare i no vol fer-ho de cap de les maneres. A voltes penso que no sé quant de temps els tindré, ni que sigui a 200 quilòmetres, patint amb l’ai al cor pel que els pugui passar. No sé si gaudiré un any més de les històries inacabables de la mare, ni dels silencis forçats del pare. L’important, em dic, és valorar la sort que he tingut de compartir amb ells la vida i de comptar amb el seu suport.
