Any vell, any nou

Els darrers dies de l’any són sempre molt estressants. Per a governants, per a polítics, per a empresaris, per a treballadors, per a professionals liberals o per a ciutadans sembla que s’hagi d’acabar el món. El senyor o la senyora Pressió ens mana que tot ha d’estar enllestit abans del 31 de desembre. Tot corre molta pressa i l’estrès per a alguns professionals és màxima. Els informes s’han d’acabar, els projectes i les fites s’han d’assolir, les negociacions han de ser reeixides, els objectius de vendes s’han de tancar, entre d’altres. Esperar uns dies més o unes setmanetes de més és inimaginable. Però, mirat amb perspectiva i amb distància, la realitat ens mostra que el noranta-nou per cent de les vegades el món no canvia. Cada any passa el mateix. La ceguesa de la pressió dels darrers dies de l’any ens fa reviure una amnèsia col·lectiva que provoca any rere any el mateix estat d’estrès.
El senyor o la senyora Pressió, que de fet és només una por imaginària amb què alguns es vesteixen per dominar els altres, torna fidel entre els fidels a ser la protagonista principal. A més, aquesta pressió també ens la creem tots solets amb un nivell d’autoexigència exponencial que no ens deixa respirar.
El pensador Jacques Strenberg deia en el seu llibre Pensées, publicat el 1986: “Un dia necessitarem un visat per passar del 31 de desembre a l’1 de gener”.
Personalment penso que la diferència entre els darrers dies d’abans del 31 de desembre d’un any que mor i dels primers dies de l’1 de gener d’un any que neix és molt minsa. Ens imaginem i ens creiem de manera empírica que entre tres quarts menys un minut de dotze de la nit del darrer dia de l’any i un minut passat de les dotze de la nit del primer dia del nou any canvia tot! Ens abracem, ens felicitem, riem, ballem, plorem i canviem els calendaris. Afegim un any al nostre sarró. Alhora, i amb l’ajuda d’un reguitzell de comunicadors del país o d’arreu del món gràcies a les xarxes socials, prenem decisions per un canvi de vida professional o personal, per una vida millor, per més salut, per més benaurança o per més felicitat. Bastim projectes i fem plans. I ens volem oblidar dels mals moments tant professionals com personals. Alguns llencen aquests mals moments en un pou ben fons i d’altres els amaguen en calaixos de memòria a les profunditats dels records difusos. 
Gairebé sempre, de fet, tot segueix igual. I ens adonem que l’informe inacabat, el projecte que encara no s’ha enfilat, les negociacions que no s’han tancat o els objectius de vendes que no han reeixit es reprenen com si res els dies i les setmanes del nou any i segueixen el seu curs amb normalitat. No s’ha acabat el món!
Si ens remuntem una mica en el temps i ens endinsem en l’època romana veiem que va ser l’emperador romà Juli Cèsar qui va decidir que l’1 de gener seria el primer dia de l’any! I per què? Doncs perquè el déu Janus tenia dues cares, una a la part de davant i l’altra a la part de darrera, fet que resultava ideal per il·lustrar el canvi d’any, de cicle, d’època. 
Vint-i-un segles més tard el món occidental segueix festejant amb força i il·lusió i fent-se seva la festa pagana romana d’un nou any cada 1 de gener.