Anys

“El tiempo pasa, nos vamos poniendo viejos”, diu la cançó Años, del cantautor Pablo Milanés, malauradament mort fa uns mesos. I probablement no hi ha res que tingui més raó que aquestes línies, encara que a vegades no ens agradi gaire. Però és llei de vida, com diu la frase. I dins d’aquesta llei de vida, ens anem quedant desfasats, presos de la nostra manera de pensar, que la majoria de les vegades té a veure amb el context en què ens hem criat, en una determinada època i amb uns determinats valors. La il·lustració d’això és un article que vaig llegir fa uns dies i que parlava sobre una cosa molt simple i banal però que serveix per entendre l’exemple: de quina manera entenen els joves el significat que algú els digui OK per un missatge en WhatsApp. 
Resulta que el que per a tots nosaltres significa un simple i pla entesos, per  a un jove, aquest OK és una demostració que les coses no estan gens bé. I si l’OK va seguit d’un punt, és que les coses estan a quilòmetres llum d’estar bé. 
Per què? Afortunadament, tinc alumnes adolescents que m’ho van poder explicar. Resulta que el fet que només et diguin OK és la representació que passen de tu i per això s’interpreta com una contestació que frega “lo borde”. I això em fa pensar, i suposo que té a veure amb la meva manera d’entendre certes coses, que al final, es tracta solament de l’escassetat d’informació. Un missatge simple ara s’interpreta de manera negativa quan potser és simplement això, un missatge simple, sense dues-centes icones, emojis ni res per l’estil. Però bé, entenc que les noves generacions tenen noves maneres de comunicar-se i relacionar-se entre elles. És el que hi ha, el temps passa i, definitivament, “nos vamos poniendo viejos”. I la diferència generacional cada vegada és més gran, i molts ja ens trobem parlant com els nostres pares quan érem els adolescents.
Moltes d’aquestes paraules que pronunciem ens resulten estranyes, gairebé com un déjà-vu que ens submergeix en una espiral constant, però que ens ajuda a comprendre els nostres pares en el seu moment. Perquè ara, estem de l’altre costat. I la vida amb els seus cops ens ha ensenyat, o això esperem o creiem, que els ideals estan bé perquè són els que fan moure el món cap endavant, però la realitat s’imposa, amb tot el seu feroç pragmatisme. I a vegades, això és difícil de transmetre amb paraules. Perquè tots sabem, perquè ja vam ser aquí, que els nostres fills aprendran dels cops, tant se val les vegades que els diguem i repetim segons quines frases com un mantra.
Les generacions avancen, els discursos es reciclen i les maneres de comunicar-se canvien. I està bé que així sigui. Encara que no ens agradi perquè ens fa sentir desfasats, però és el preu que paguem perquè la roda continuï girant. D’això es tracta la vida, oi?