Els aplegadors tenien l’ofici de recórrer el país captant o recollint diners per a la manutenció del culte d’un sant o en un santuari, i també per a l’organització d’algun aplec o festa religiosa. La majoria de santuaris importants comptaven amb els seus aplegadors, sovint els mateixos ermitans, formats, en moltes ocasions, per generacions de verdaderes nissagues familiars. Els aplegadors, a diferència d’altres veïns modestos, disposaven d’un nombre de diners que els servia per a la manutenció familiar. Per aquest motiu, resulta curiós veure casades amb aplegadors cabaleres de cases fortes. L’anar i venir per les diferents contrades els procurava fons per a la llar, sobretot per passar la temporada hivernal, quan la terra restava eixuta i erma.

En els seus itineraris, la bona nova del sant solia anar acompanyada d’una pregària o una cançó. Els feligresos els responien devotament la visita amb una almoina, en alguns casos corresposta per l’aplegador amb alguna estampeta o goig. Una part dels diners recaptats anaven cap a l’església i una altra, a l’aplegador.

Els tres santuaris andorrans que podrien disposar d’aplegadors eren el de Meritxell, Canòlic i Sant Antoni de la Grella. No tenim cap constància de la seva existència. En contrades veïnes n’hi havia, i Andorra no en seria una excepció, sobretot en el cas de Meritxell i Canòlic, que atreien feligresos de més enllà de les Valls. Ens quedem amb el dubte.

L’aplegar fou també víctima de la picaresca d’alguns espavilats que captaven sense permís en nom d’algun sant. Per aquest motiu, calia que l’aplegador disposés de la llicència preceptiva de les autoritats civils i religioses. La monarquia espanyola en donava per al culte de diferents sants en contrades allunyades del santuari beneficiat. Tot i això, certes confraries i santuaris feien cas omís d’aquestes autoritzacions i permetien que diferents aplegadors sortissin de la seva comarca a demanar almoina. El 1790, el Bisbat d’Urgell, a través del seu secretari, el prevere Don Pedro Sevillano, va ordenar als rectors que no permetessin les captes de santuaris de fora del bisbat, encara que disposessin del preceptiu permís governamental. L’origen d’aquest manament el trobem en la profusió d’aplegadors de santuaris forans, sobretot de la màrtir occitana Santa Quitèria i de la Mare de Déu de la Cinta de Tortosa. El manament episcopal excloïa de la prohibició els aplegadors de Sant Jaume de Compostela, i de les Mares de Déu del Pilar i de Montserrat. Amb la finalitat d’evitar intrusisme i possibles recaptacions violentes, també ordenava als mossens la comprovació de les llicències dels aplegadors que deien representar santuaris del mateix bisbat. En el cas que un rector en localitzés un de fals, devia denunciar-lo a l’autoritat judicial.

Els aplegadors, amb el seu anar i venir, coneixien les diferents contrades i la seva gent, les necessitats que tenien, així com les seves alegries i temences. Així es convertiren, sense voler, en tot un mitjà de comunicació, com així succeïa amb tota la gent que trescava els corriols del nostre agredit àmbit cultural.