Sentir parlar, escoltar converses o, fins i tot, debatre sobre joves és com a mínim interessant, per no dir divertit, alhora que preocupant. La imatge creada avui dia sobre aquest col·lectiu, fonamentada principalment en tòpics, comentaris i visions que, sovint, s’allunyen de la realitat, ha esdevingut una font de trivialitats que omplen les boques de tothom, sense que ningú hi posi fre, i són molt pocs aquells que es paren a analitzar realment allò que representa un col·lectiu que, encara que sembli impossible, forma part activa de la societat.

Parlo de la generació perduda, la generació ni-ni o, fins i tot, la generació dels sobreformats en altres casos, és a dir,els joves en la seva totalitat: unes persones sense capacitat de raonar, irracionals, amb poques experiències i sense una amplitud de mires suficient per entendre el món.

Suposo que haureu entès que parlo en to irònic!

Continuar pensant que els joves aporten poc, o bé que simplement se’ls ha de dirigir fins que s’adaptin a les formes de fer i pensar de la societat és –per no dir-ho amb paraules majors– ser curt de gambals.

Una societat només pot créixer amb diversitat d’opinions, debat i ganes d’evolucionar, i els joves, amb tots els nostres defectes i virtuts, som els que millor representem aquest progrés perquè són qualitats innates en una mentalitat rebel i inquieta, present en la majoria dels joves i que, sovint, es posa en qüestió perquè trenca amb els esquemes ja creats de l’opinió generalitzada.

Podria donar molts exemples, però n’hi ha un que em ve a la ment només pensar-hi: una noia de 17 anys, estudiant de formació professional, amb una capacitat d’anàlisi i una forma de veure les coses que podria donar mil voltes a qualsevol persona amb titulacions superiors i que, personalment, m’ha deixat marcat. És el clàssic cas que tendim a estigmatitzar, no només per com expressa les seves opinions, sinó pels mateixos estudis que cursa. Atès que si no s’emmarca dins els estàndards popularment establerts, és a dir, no té màsters o carreres, la seva opinió no té per què valer la pena, i més si hi afegim que amb 17 anys és impossible que pugui entendre la realitat del seu entorn –o com a mínim això és el que tots hem acabat acceptant per definir la qualitat de les persones.

Si he parlat d’aquest cas és perquè realment defineix la situació en què ens trobem tots plegats, que sovint tendim a dir que els joves som el futur i per quedar bé fins i tot diem que som el present, però no volem veure la realitat ni parar-nos a escoltar realment els que uns o altres volen dir i, en casos com aquests, encara que els discursos no s’estructurin de la forma que considerem convenient, allò que hem de fer és escoltar simplement. I després ja opinarem.

I fins ara he parlat de joves, però en cap moment he volgut donar unes franges d’edat, perquè aquí és on recau el principal error. S’ha de ser conscient del fet que les mètriques emprades per definir la societat en termes d’edat no s’adeqüen a les necessitats que tenim per entendre el nostre entorn. I de la mateixa manera que una persona de 50 anys difícilment voldrà escoltar-ne una de 20, un “jove” de 24 no farà cas a un altre de 17 pel simple fet que considerem l’edat com un factor suficient per determinar la nostra superioritat.

Altrament, voldria donar un toc d’esperança, ja que no tothom és igual, i per donar un exemple voldria parlar d’una persona a qui aprecio tot i ser d’un altre partit, que amb 79 anys i amb tota la seva experiència és dels que s’implica molt directament a escoltar els joves i les seves preocupacions sense voler canalitzar-los cap a una direcció o una altra; per tant, per a mi, és un jove en tota regla.

Per acabar voldria, doncs, deixar una frase per a la reflexió: l’única diferència entre un jove i un que no ho és tant és que el jove no té por a pensar.