Sí, darrerament sentim diferents apologies al tomb de la Unió Europea i de l’acord d’associació que Andorra hi ha negociat. En tenim a favor de l’acord, però també en contra. Perquè sí, els contraris també fan apologia de la seva posició.
Els primers només en canten les virtuts, i de tant en tant, amb la boca petita, reconeixen algun dels aspectes que es podrien qualificar de negatius. Però els segons només criden als quatre vents les coses negatives i no assenyalen els aspectes positius que també té l’acord d’associació. I no només això, sinó que hi ha un sector de la població que atribueix a Europa mals que ja tenim a la societat i que res tenen a veure amb l’acord, com l’arribada de determinats “perfils professionals” o la inversió estrangera immobiliària, entre d’altres.
En relació amb aquesta qüestió el síndic general, Carles Ensenyat, en el seu discurs amb motiu de l’aniversari de la Constitució deia que “els nostres excessos, fruit de bombolles econòmiques o de la necessitat de polítiques que reequilibrin la balança, són sempre responsabilitat nostra. És a les nostres mans aplicar les polítiques que pensem necessàries. Amb acord o sense, som els ciutadans d’Andorra els responsables de corregir-los”. Penso que en això té raó, al Cèsar el que és del Cèsar, i si les polítiques engegades els darrers anys no funcionen, no és cosa de l’acord d’associació amb la Unió Europea, que encara no s’ha signat ni molt menys ha entrat en vigor, sinó dels governs i dels consells generals que les han aprovades i implementades. Així que, si us plau, donem-nos temps tots plegats per estudiar l’acord abans de fer-ne apologia en un sentit o un altre.