Aposta per la creació artística?

L’1 de juny del 2011 s’inaugurava el pavelló d’Andorra a la Biennal de Venècia. La legislatura ja havia començat, però encara no teníem ministre de Cultura –fet, dit de pas, habitual en els governs de Demòcrates per Andorra–. Així que va ser el ministre de Justícia, Marc Vila, qui va fer els honors. 
Era la primera vegada que Andorra hi participava. Arribar fins aquí no havia estat fàcil i després d’un govern liberal que ho va impulsar, el govern socialdemòcrata no va dubtar a tirar el projecte endavant. Es tracta d’un estímul poderós per als nostres artistes i de prestigi per a un país que aposta per l’art contemporani i la cultura. Els nou artistes que han representat Andorra en cinc edicions han promocionat no només el país, sinó també les seves obres i personalitats artístiques. La Biennal és l’indiscutible referent internacional de l’art contemporani.  
La setmana passada vaig defensar al Consell General la continuïtat d’aquesta participació i, si els soc franca, em va enutjar el comportament de la titular de Cultura perquè no va respondre a cap de les meves preguntes.
La pandèmia ens va donar dotze mesos de pròrroga per a reflexionar i repensar sobre el model amb el qual participàvem a Venècia. Però en lloc de fer-ho ens hem trobat amb fets consumats: enguany Andorra no hi participa. El motiu oficial: la incertesa derivada de la situació sanitària desconsellava desemborsar-hi els 250.000 euros que costa participar-hi, però per la mateixa regla de tres podem incloure que no es poden invertir en el Thyssen, 450.000 euros; en la Fundació ONCA, 166.000 euros; i en els Petits Cantors, 86.000 euros. L’excusa econòmica no serveix. 
La participació andorrana a la Biennal ha estat sota sospita des del moment que la titular de Cultura va arribar al ministeri i ho demostra la inexistència per part seva de reflexions entorn la Biennal: el seu retorn cultural i social; la seva repercussió en la creació de riquesa; els contactes establerts amb altres països i els seus creadors i les accions que s’han fet de difusió dels treballs dels nostres creadors, recordar que el Ministeri es queda amb l’obra dels artistes i que n’ha de fer la corresponent divulgació.
Tampoc vam conèixer les alternatives viables a la Biennal que estaven damunt la taula malgrat saber que cap d’elles és comparable ni per repercussió, ni per trajectòria ni per format, ja que són fires concebudes perquè hi participin galeries privades, no països. 
Va quedar clar que no s’ha fet res perquè els i les nostres artistes puguin participar en altres mostres d’art similars, com tampoc quins són els projectes amb els quals s’està treballant, ni quins ajuts i/o programes s’ofereixen per a la creació artística plàstica o amb quines subvencions compten les galeries d’art per poder participar a fires destinades a galeries en el circuit de l’art contemporani. 
Haurem d’esperar a una compareixença per conèixer els plans del ministeri, com esperem la creació d’una comissió de treball, anunciada el maig del 2021, després de no admetre a tràmit la modificació de la llei del patrimoni cultural presentada pel PS.
No sé si està tot decidit, però sembla que dependrà de les recomanacions del Pla estratègic de la Cultura. Una vegada més, una fugida endavant i una “delegació” als tècnics i especialistes per eludir la responsabilitat de decidir com ja es va fer amb l’esmentada modificació de llei.
Som conscients que els fruits d’un projecte d’aquesta categoria poden demorar a materialitzar-se i que és complexa la seva traducció a Andorra, però no podem deixar d’esmerçar esforços i accions per contribuir a crear i mantenir un clima favorable per a l’expressió artística, la participació a la Biennal n’és una, i com també les condicions materials que facilitin la manifestació d’aquest talent creador, amb el futur l’Estatut de l’artista.