Aprendre?

El 27 de gener passat es van commemorar els 75 anys de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz. Un dels llocs més representatius del que va ser probablement un dels episodis més atroços de la història de la humanitat. Un període absolutament extremista, ple de racisme i antisemitisme. Una taca que no es podrà esborrar mai.
Paradoxalment, dies després es va dur a terme la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, la qual cosa ja coneixem tots com a Brexit, almenys de manera teòrica, perquè a la pràctica encara falta bastant. Que aquests dos esdeveniments tinguessin lloc en escassos dies de diferència va fer que em qüestionés la típica pregunta: pot ser que no hàgim après res?

I avui dilluns, hores abans d’escriure aquest article que esteu llegint ara, acabo de veure en un diari que a la localitat britànica de Norwich han aparegut cartells a diversos edificis amb frases com aquestes: “Ara som de nou el nostre propi país i només tolerem la llengua de la reina d’aquí.” “No tolerem als pisos persones que no parlin anglès. Si vols parlar la llengua materna del país d’on vens, llavors et recomanem que te n’hi tornis.”

Com veieu, tot un exemple de tolerància. Com si l’idioma de Shakespeare fos l’únic al món o el primer a haver estat pronunciat.

I llavors, la resposta a la meva pregunta primigènia va ser simple: no, no hem après absolutament res. Només cal veure l’auge de l’extrema dreta a Europa, que d’altra banda és gairebé incomprensible si considerem que aquest continent és un dels que més va patir les conseqüències d’aquesta mena de pensaments. Però això no té importància, perquè més enllà de la poca memòria que es tingui en general per aplicar l’altra famosa frase d’“estudiem la història per no repetir-la”, el problema crec que radica en un altre lloc. El problema és que com més globalitzats vivim, més ens volem diferenciar. I ara es diu Brexit, dret d’autodeterminació, a por ellos o com vulgueu dir-li’n, però el que subjau, el que es troba latent en major o menor mesura és molt simple: jo no soc igual que tu. I això, sembla que estiguem disposats a defensar-ho fins i tot amb sang. Per descomptat, si és amb la dels altres, molt millor.

Tant se val que la ciència hagi descobert de manera fefaent que el que ens diferencia als uns dels altres en el codi genètic no supera el 10%. L’única cosa que ens importa és dir que som únics... com si realment ho fóssim. Al cap i a la fi, vivim presos del nostre ego, que és exactament el que significa sentir-se superior. Esperem no estar començant res que mereixi ser commemorat dintre de 75 anys, encara que sigui de manera 
trista.