Ja està, ha arribat el moment de fer el meu coming out lingüístic. Sé que serà un moment complicat pels amics i de sorpresa per la gent que es creu que em coneix. Quina decepció estic a punt de causar a tots! D’avantbraç, rebeu les meves més senceres disculpes. Com entendreu, la cosa és greu. Sense més dilationes, aquí us presento la causa de tants : no parlo grec clàssic.
Com pot ser, us preguntareu? I feu bé. Posem una mica de context, per això. Llegeixo, parlo o m’espavilo d’alguna manera en llatí clàssic –sense ser cap Ciceró, només faltaria– com també en una selecció de les seus descendents. Som uns quants en aquest petit país que ho fem, això no és res de massa extraordinari. L’irlandès de la tuatha del meu pare tenia les seves declinacions, com també la llengua d’Euler que amb una mica d’esforç es pot desxifrar una mica més enllà de sauerbraten mit klößen. Totes aquestes llengües tenen una relació directa amb el grec clàssic: formen part de la mateixa família de les llengües indoeuropees. Hom podria dir que funcionen gairebé de la mateixa manera, salvant algun detall nimi.
Aleshores, per què no estudiar el grec clàssic? A més, com molts científics, en un moment o un altre ens hem hagut de dedicar a l’alfabet grec. Com se sap, sobretot en el camp de la física un exhaureix de seguida la sèrie de les lletres llatines per designar diferents magnituds i variables. Es fa doblement, tant amb les minúscules com les majúscules, que solen indicar quantitats diferents. Aleshores, els filòsofs naturals van tenir l'ocurrència de tirar per l’alfabet grec, i és així que tant l’alfa () com l’omega majúscula () i minúscula () tenen totes els seus significats ben fixats dins l’àmbit de la mecànica. Em refereixo a la branca de la ciència, no a l’art del diagnòstic de vehicles amb motor, és clar. A partir del moment en què es pot llegir directament qualsevol text en grec, convindreu que el problema és bastant menor que ho seria pel xinès clàssic, per exemple. El sistema d’escriptura hanzi  és només parcialment fonètic.
Des del punt de vista , aprendre el grec clàssic en ple segle XXI no té la mateixa utilitat que el llatí, per exemple, que si més no permet seguir les eleccions papals sense necessitat de disposar d’una traducció simultània. Jo tampoc em permetria discriminar contra l’Església Ortodoxa, però si entenc bé la seva llengua litúrgica és més aviat el dialecte Koiné del grec, o sia una mica posterior a l’època pròpiament clàssica. Fins i tot anant de vacances a Grècia, ens trobarem més fàcilment amb persones que parlin la llengua de Shakespeare que la d'Aristòfanes.
Admetem, però, que per alguna raó estranya jo vulgui aprendre el grec clàssic perquè sí. Pot ser una afició com una altra: alguns col·leccionen segells, altres maquetes de tren i altres pokémons. Jo podria col·leccionar versions de l’Odissea: aquella d’un grec que es deia Homer, aquella d’un altre grec que es deia Kazantzakis, o aquella de l’irlandès James Joyce. Em puc plantejar el repte de llegir cada text en la seva versió original –i són tots de dimensions considerables–, tot i que el parlar de Dublin a l’Ulysses del Joyce pot plantejar alguna dificultat. Aquest passatemps inofensiu em tindria feliçment ocupat durant un temps. 
Convindreu que segurament aquesta època és la millor de totes per tirar endavant tal projecte. Disposem d’ordinadors que ens deixen llegir i escriure en diferents alfabets, i accedir als textos originals fàcilment i sense pagar. D’aquí, molt d’escalf als editors de textos clàssics en grec, que des de l’aparició de la (Viquipèdia) i  (Viquitexts) han perdut l’exclusiva de l’edició de textos clàssics, així com els ingressos corresponents.
La cosa estranya que m’ha passat, però, és que les millors gramàtiques del grec clàssic que he trobat fins al moment eren totes de mitjans dels anys 1800. Cap de més recent m’ha fet el pes. L’avantatge d’aprendre una llengua morta és que, previsiblement, ni ha canviat ahir ni tampoc canviarà demà, contràriament al català o a l’anglès.