Apunts per a una història d’Andorra (I)

Les valls d’Andorra van ser un dels primers indrets del vessant meridional dels Pirineus en ésser habitats. Fa uns 12.000 anys, un canvi en el clima va provocar la retirada de les glaceres que fins llavors havien ocupat les valls, i va permetre que petits grups de caçadors nòmades s’hi desplacessin a la recerca de terrenys de caça. Estem en l’anomenat període epipaleolític. Durant les seves estades van buscar aixopluc a la balma de la Margineda, on s’han trobat restes dels seus campaments, amb puntes de sageta i altres estris de sílex i fins i tot petits còdols pintats. Caçaven cabres salvatges i isards, i també pescaven truites i recollien fruits, com per exemple avellanes.
Al següent període, el neolític, tot i que van continuar practicant la caça i la recol·lecció, el conreu de vegetals i la domesticació d’animals van anar agafant cada cop més importància i es va passar d’una economia depredadora a una de productora. La balma de la Margineda va continuar essent habitada durant el sisè mil·lenni aC, ara per grups de pastors que ja havien domesticat ovelles, cabres, porcs i bous, i ja disposaven d’atuells de ceràmica, del tipus cardial, dita així per estar decorada amb impressions fetes amb una petxina, i que mostra com a l’època hi havia relacions amb el litoral mediterrani.
De la segona meitat del neolític, en el cinquè mil·lenni, pertanyen els jaciments arqueològics de Segudet i la feixa del Moro de Juberri. El segon era un petit nucli de població, format per cabanes, de les quals els arqueòlegs han identificat els forats dels pals que les subjectaven. Prop del poblat hi havia diversos sepulcres de fosa, que es composaven de grans lloses de pissarra que formaven una mena de caixa, i en un dels quals hi havia enterrada una dona amb un nen. Els habitants d’aquest poblat eren ramaders, que a la vegada conreaven les terres del voltant, i que hi vivien de forma estacional, a l’estiu i la tardor. Entre els materials trobats hi ha làmines de sílex procedents del sud de França i collarets i contes de variscita, procedents de les mines de Gavà.
De l’edat del Bronze, segon mil·lenni aC, s’han fet diverses troballes a les Balmes de la Tuta i del Llunci, a Segudet, al Roc de l’Oral, al Roc d’Enclar, a Pui Olivesa, a Canillo, a Prats, que mostren com la població ja s’havia estès a la totalitat del territori de les valls. De tots ells el més extens era el del Cedre, situat al solà que hi ha entre Santa Coloma i Andorra la Vella i que perduraria fins a l’edat del Ferro. Es tractava d’una sèrie d’assentaments a base de cabanes fetes amb materials peribles, ocupats per grups de gent parcialment nòmada que es dedicaven amb una economia mixta, amb un predomini de la ramaderia sobre l’agricultura. Un dels elements més destacats d’aquest període són els gravats rupestres, dels quals se n’ha localitzat aproximadament una dotzena d’emplaçaments, i que consisteixen en incisions lineals i filiformes, més profundes al centre del traçat. Representen motius de tipus esquemàtic o abstracte i molt probablement responen a una simbologia de caràcter religiós. D’ells el més important és el Roc de les Bruixes.
A finals del segon mil·lenni segueix a aquest període l’edat del Ferro, caracteritzada per l’arribada als Pirineus de grups procedents del centre d’Europa, que porten amb ells un nou ritual funerari consistent en la incineració. A Catalunya la influència de grecs i fenicis va donar peu a l’aparició de la cultura ibèrica, no obstant això, durant aquest temps els habitants de les valls d’Andorra van quedar fora d’aquestes influències i de l’esmentada cultura. No serà fins al segle I aC que apareixeran objectes de procedència forana, com ara ceràmiques ibèriques o itàliques. Entre les troballes destaca un peuet de bronze, al Roc de l’Oral, que servia com a exvot o amulet, i a l’Antuix, Engordany, hi ha diverses fusaioles que mostren l’antiguitat del treball tèxtil a la zona.
Al moment del domini de Roma sobre la Península Ibèrica, la serralada pirinenca es va convertir en una zona de pas estratègica. L’historiador grec Polivi, quan descriu el pas dels Pirineus pel general cartaginès Anníbal fa referència als andosins, que han estat identificats com els antics habitants d’Andorra i que probablement formaven part d’una comunitat més àmplia. Durant els segles del domini romà, les antigues comunitats de la vall van experimentar canvis significatius en l’ocupació del sòl i l’explotació dels recursos. Andorra va ser integrada dins la xarxa viària romana, l’Strata Ceretana. Diverses troballes: ceràmica i monedes que van des del segle I aC al V dC, o la possible tomba romana situada en la base de l’església de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp, mostren com Andorra va quedar dins un procés d’aculturació romana, i de la qual n’és un bon exemple l’explotació vitivinícola que els arqueòlegs han localitzat al Roc d’Enclar, amb presència de terrasses on hi havia plantades vinyes i fins i tot les restes d’un cub per a vi. Al mateix lloc, a la segona meitat del segle IV dC es va construir una fortificació o “castrum”, que comptava, almenys amb dues torres i que estava acompanyada d’un petit nucli de població. En els resultats de la seva excavació entre d’utillatge domèstic hi ha parts d’equipament dels soldats que el van ocupar.