Apunts per a una història d’Andorra (III)

A la baixa edat mitjana es consolidarà el règim polític i institucional andorrà que es mantindrà vigent els segles posteriors. Es va concretant la personalitat política d’Andorra, sobretot a l’hora de relacionar-se amb els dos senyors i els seus representants o amb els representats de les comunitats veïnes, i van agafant forma les institucions locals.

L’espai al fons de les valls està ocupat per conreus, principalment cereals, i una part es reserva a obtenir herba per poder alimentar els animals estabulats a l’hivern. Si bé a l’alta edat mitjana pels prats es reservaven els sectors més deprimits, a la baixa edat mitjana aquests terrenys dedicats a la producció d’herba ocuparan cada cop un espai més important. També es cultivaven oliveres i vinya, sobre tot a Sant Julià de Lòria. La producció agrícola es complementava amb la pràctica de la ramaderia, i es detecten grans ramats en mans de propietaris forts amb una clara orientació comercial.

A partir del segle IX hi ha referències a molins moguts per aigua, i als segles XIV i XV existeixen molins fariners prop de tots els nuclis de població. Íntimament relacionat amb la ramaderia i la producció de llana sorgeix el treball tèxtil, que es concentra a la part alta d’Escaldes, on es documenta la presència de molins drapers i hi ha referència a paraires i teixidors. Les fires i mercats servien per a l’intercanvi i per vendre els excedents ramaders, que permetien als pagesos disposar de diners en metàl·lic per al pagament de tributs o per a despeses més enllà de la pura economia de subsistència.

La unitat bàsica de l’organització social i econòmica era la casa, que englobava tant els membres de la família com el conjunt dels seus béns. El patrimoni es traspassava en herència a un únic fill, l’hereu o la pubilla, a qui correspondrà restar a la casa, contraure matrimoni i assegurar descendència, segons les condicions regulades pels capítols matrimonials. A ell pertocarà menar la propietat, la cura dels pares i assumir la col·locació dels germans cabalers o fadristerns mitjançant el pagament de dots o legítimes d’acord amb les possibilitats de la casa. La resta dels fills estaven abocats a dirigir les seves vides fora de l’accés a la propietat, podien casar-se en altres cases, restar solters i treballar per al cap de casa o llogar-se com a mossos, pastors o minyones.

Els cabia una altra possibilitat: fundar una nova llar, però era una opció condicionada per la disponibilitat d’uns mitjans de vida que asseguressin els recursos per subsistir. Aquest sistema limitava l’accés al matrimoni i la fundació de noves cases tot actuant de regulador del creixement demogràfic, condicionat per la poca disponibilitat de terrenys conreables.

Les cases que formaven una comunitat local es van anar organitzant i la parròquia es va convertir en el nucli vertebrador de la comunitat rural. En un primer moment la documentació parla de reunions de caps de casa i de la designació de prohoms com a representants de la comunitat, que van anar agafant entitat fins a convertir-se en els quarts i els comuns. Les seves competències eren de dos tipus: l’administració de les propietats comunitàries i la percepció de tributs i exaccions senyorials.

Quan les qüestions a tractar afectaven els interessos de tota la vall es reunien en assemblea representants de totes les parròquies. Aquesta pràctica va ser ratificada amb el privilegi que creava el Consell de la Terra, atorgat l’any 1419 pel bisbe d’Urgell i poc després pel lloctinent del comte de Foix. Era el reconeixement legal per part dels cosenyors de la capacitat dels andorrans per reunir-se i resoldre conflictes amb les comunitats veïnes, i els autoritzava a elegir anualment dos o tres representants per parròquia, i a l’elecció per part d’aquests de síndics per resoldre problemes puntuals.

No va ser l’únic privilegi obtingut pels andorrans. La transhumància i l’activitat comercial feien necessari  dotar-se d’un cos de privilegis per permetre l’accés a terrenys de pastura més enllà de la frontera, els emprius, i travessar les comarques veïnes amb mercaderies i ramats sense haver-hi de tributar. Dels cosenyors van obtenir el lliure trànsit pels comtats de Cerdanya, el Rosselló, Foix i Castellbò, amb la franquícia d’haver de pagar drets. A més, van obtenir de la Corona catalanoaragonesa la protecció i guiatge reials per transitar pels territoris catalans i l’exempció de pagar drets de duana per les mercaderies originàries de les valls d’Andorra. Un tracte que en els segles següents tindrà una gran importància pel desenvolupament econòmic del país.