De totes les barbaritats de què tenim notícia habitualment −i n’hi ha per triar i remenar−, crida l’atenció l’alerta que llancen les protectores i refugis d’animals, que aquests dies es neguen a atendre peticions d’adopció de gats negres, temorosos que als malaurats felins els esperi un destí més fosc que el seu pelatge. Faria riure de com de malament estem del tupí, si no fos que la notícia és seriosa.
Aleshores és inevitable mirar al nostre voltant i preguntar-nos si entre les persones que ens envolten −no dic a prop: els més propers ens tenim apamats, confiem− hi ha aquesta mena d’éssers incomprensibles que en ple segle XXI es dediquen a esbudellar animals en estranys festivals pseudosatànics. Pensaríem que d’aquelarres ja en veiem prous per televisió, en qualsevol tertúlia o compareixença política, com per necessitar-ne més.
Aquesta bestialitat és probablement el revers d’aquest desig d’antropomorfització de les pobres mascotes. Uix, perdó, anatema: els acabo de dir mascotes. Una actitud també estranya −tot i que no tan perjudicial− envers la natura que ens envolta. No deixa d’haver-hi al rerefons la idea original que l’home és al centre de la creació, amo i senyor, i en comptes de tractar els animals com el que són, i respectar-los com el que són, vol dibuixar-los a la seva imatge, i els confereix sentiments i actituds que els desnaturalitzen, convertit en demiürg.
És una manera de veure-ho. Una altra és que és una forma més en què el mercat aprèn a explotar les nostres febleses.
En fi, jo de moment potser també em faig vegana, però en pla pitagòric: com que creien en la transmigració de les ànimes, temien cruspir-se la iaia.
