Iris Murdoch va morir el 1999. Va escriure filosofia i novel·la. I destacà en ambdós camps. Nascuda a Dublín vuitanta anys abans, impartí filosofia a Oxford durant pràcticament tota la seva vida. El 2001 Richard Eyre li va dedicar una pel·lícula, centrada sobretot en els darrers anys marcats per l’Alzheimer. I va ser en aquella pel·lícula on vaig sentir parlar per primera vegada de l’autora, però no ha estat fins fa poc que he iniciat la seva lectura, especialment la novel·lística. Vaig escollir la seva cèlebre novel·la, premiada amb el Booker anglosaxó, El mar, el mar, del 1978. 
Aquesta locució –El mar, el mar– tan espremuda pels que sentim una constant nostàlgia per l’element, ja sigui veritable ja fruit del lloc comú, l’expressen també alguns dels personatges quan dialoguen amb en Charles Arrowby, protagonista i narrador, un director teatral que es retira del món en un poblet de la costa nord anglesa. La novel·la és una crònica fins a la borratxera d’allò que Arrowby pensa i d’allò que Arrowby fa, fins als límits del deliri vers si mateix i, important, vers els altres.
La soledat cercada esdevé una trampa que exacerba la visió del món idealitzadora d’Arrowby, fent penetrar les seves fantasies a la realitat, amb el desgavell conseqüent entre les seves amistats, examants i, fins i tot, gent del poble de vida tranquil·la. La casa del penya-segat passa de ser un microcosmos d’alliberament a constituir-se en un laberint. Finalment, rere creuar l’infern de la superposició literal del món del somni al de la vida, les coses es calmen i Arrowby comprèn, als seus més de seixanta anys, i només un mica, com funciona el món. 
La meva lectura situa en Charles Arrowby com una espècie de Madame Bovary, el personatge de Gustave Flaubert, el qual, imaginant una vida de novel·la romàntica en un poblet de la Normandia, acaba causant el terratrèmol del seu entorn per a res. Com si de les novel·les d’Emma Bovary es tractés, el teatre de Londres i Shakespeare han fet el mateix efecte sobre Arrowby. És clar que ens podem remuntar a la mare de les novel·les, que és El Quixot, i que ja feia d’aquesta impossible superposició un tema narratiu per excel·lència. 
Un altre talent d’Iris Murdoch que l’emparenta amb la història de la literatura i que ens fa gaudir als lectors és la seva capacitat dialògica i polifònica, això vol dir, que representa en el seu relat la capacitat de les diferents veus que constitueixen el nostre món. Tot i ser narrada en primera persona, a la novel·la hi entra tota una generació, un munt de mons –el rural, l’urbà, l’art, el teatre, la filosofia, la religió– i la generació futura, presents, mons i generacions, a través de la construcció dels personatges i del treball del llenguatge i les visions del món. És la realitat que s’irisa davant nostre a través del text, guanyant capes de colors, mòbils i diferents com les onades.