Ja torna a ser aquella època de l’any. Ens tornem a trobar, molts, amb aquell reguitzell de projectes no entregats, de treballs inacabats i de promeses no complertes. Evidentment, tot això ens cau damunt del cap just abans de l’estiu i del període de l’any en què ja no es pot fer res, perquè els uns i els altres o bé es troben ja de vacances, o bé hi pensen. Només fan que pensar-hi, de fet, mentre ens afanyem per tancar temes i deixar el despatx més o menys lliure.
Cada any, ens fem la resolució que aquesta vegada no serà pas així; que aquesta vegada ens planificarem bé la feina, i que aconseguirem marxar de vacances –o continuar treballant, d’una manera una mica diferent– sense la mala consciència de deixar una sèrie de fils penjant. I, també cada any, ens resignem a tancar el mes de juny d’aquella manera, eufemisme que vol dir que en veritat hi ha unes quantes coses que hem deixat alegrament a mig fer.
A més, és justament en aquest moment que comencem a notar la calor. Parlo de la calor de veritat, s’entén: no un parell de dies de sol, sinó un parell de setmanes ja amb temperatures per damunt dels trenta graus, i la perspectiva que això continuï pel cap baix durant un parell de mesos més.
També us passa, als que teniu com jo més de la quarantena, que suporteu cada any més malament la calor? Oi que no soc l’únic a sentir que aquest “bon temps” que diuen, en realitat em vol mal? Sens dubte, l’estiu és la temporada de predilecció dels més joves, però cada any que empenyo tinc més la impressió que només em vol fer suar i sentir-me incòmode, i que el bon temps de veritat es trobaria més cap al setembre. Estic segur que alguns m’heu entès a la primera; pels altres, ja us hi trobareu, a parlar com els padrins – i més ràpid del que us penseu. Tempus fugit.
No us estranyeu massa que fins i tot aquells de temperament més aviat equànime tinguin algun brot de violència, si més no verbal. Un bon lloc per ser-ne testimoni, entre altres, és a la carretera, on els conductors tenim tendència a voletejar d’un carril a l’altre i per damunt de la divisòria central de les rotondes més del compte. Entre la feina que ens aixafa per un costat, i la calor que matxaca de l’altra, qualsevol manté la calma. A les autoescoles, haurien de proposar cursets per aprendre a pensar en cascades d’aigua fresca. Les ràdios haurien de ser obligades per llei a emetre exclusivament cants de balena i xerrades sobre meditació transcendental. Estic segur que els accidents de trànsit baixarien d’una vegada, com també les típiques discussions d’aparcament: “Que tu sempre em fots cop de porta al meu quan baixes del cotxe!” “No, senyor! Que tu sempre aparques a cavall de dues places!”
En fi, prenguem-ho amb calma. D’aquí no res ja estarem a la tardor, i tornarem a poder respirar sense rostir-nos els pulmons.
Bon estiu!
