L’equinocci de primavera és imminent. En aquesta data la durada del dia és gairebé la mateixa que la nit. Enguany, i a partir del dia 20, els dies seran més llargs que la nit fins que pel 23 de setembre aquesta tendència es capgiri. Pocs dies després, la nit que es desplega entre el dissabte, 26, i el diumenge 27, es portarà a terme el cada cop més qüestionat canvi d’hora. Un tràmit que, per a la gran majoria, ha esdevingut del tot burocràtic, ja que cada cop es desvetllen més interrogants sobre la seva utilitat.
Un cadafal d’experts vessen les seves opinions als mitjans per tal de justificar aquesta operació, però els motius que fins fa poc podien semblar raonables, com un possible estalvi energètic, han estat superats per una realitat tecnològica que converteix aquest procés en una mena d’extravagància institucional. Cal recordar que fins i tot el Parlament Europeu va votar que, l’any 2021, el canvi horari passaria als llibres d’història. Però el debat encara és sobre la taula i mentrestant, per alguna d’aquelles raons que només semblen entendre els acòlits, aquest any també canviarem l’hora per anunciar que arriba la primavera. 
Potser encara no haurà arribat, però no faltarà l’oreneta a la seva cita primaveral que ens exigirà amb gran energia: “Llevat, llevat, llevat de bon de matí, que jo ja he anat a França i ja torno a ser aquí”.  I si les orenetes ens passen per alt, podem esperar que el cucut ens faci partícips de les seves intencions quan exposa en cantar “cova tu que jo no puc, cova tu que jo no puc”. Aquest ocell parasitari no cova els seus propis ous, sinó que els diposita al niu d’altres espècies, que fan tota la feina més feixuga. Amb tota la raó del món, i  per desgràcia, cada cop n’hi ha menys i la seva cantarella ens pot passar desapercebuda, com la de les orenetes.  
Hi ha altres evidències, però, que ens indiquen que la primavera és imminent. Al Parc Central d’Andorra la Vella estan per esclatar els cirerers en flor. Un fet que sens dubte no passarà desapercebut als que hagin desenvolupat al·lèrgia al pol·len. En altres cultures, com  la japonesa, aquest esclat natural, que a nosaltres ens pot semblar trivial, manté una vitalitat important entre la població. La llengua fins i tot disposa d’un terme, hanami, que descriu l’acció d’anar a veure flors. Els japonesos acudeixen en massa a veure florir els arbres principalment, els cirerers, que ells anomenen sakura i han creat una mena de festival que fa que les famílies i els amics es trobin per a reflexionar al voltant de com n’és de fràgil l’existència, i com d’efímer el temps.  Com a curiositat, crec que cal apuntar que al Japó només van portar a terme  el canvi horari entre els anys 1948 i 1951,  quan els nord-americans havien ocupat el país.