El progrés se’ns sol presentar sempre de bracet de la destrucció del territori. De la demolició de les muntanyes, el soterrament de prats, el colgament de rius, l’assolament de l’arbrat. I amb ells se’n van les flors, els ocells, les abelles, les fulles seques a la tardor... Ho acceptem pensant que ens aportarà un futur millor, ple de comoditats, i –en resum– de felicitat. Però sovint tot sol ser més bonic en imatges que a la realitat. És quan l’obra avança, quan una paret de formigó (dura, alta i plana) substitueix la diversitat de formes que ens brindava fins fa ben poc la natura, que apreciem el que hem decidit perdre. Res més lluny del garbuix de sensacions i sentiments que ens genera la construcció del nou tram de la desviació de Sant Julià de Lòria cada vegada que hi passem a prop. Una obra que no va estar exempta de polèmica des del seu inici (ja ens ho advertia una part de la població) i que ara veiem com domestica el paisatge salvatge a queixalades. Si abans teníem zona urbana, riu i muntanya, ara trobarem un riu oprimit entre mur i mur, i una barricada d’asfalt i cotxes. Lluny queda ja l’espai natural que abans ens inspirava des de l’altra banda. De ben segur que la versió oficial que passarà a la història serà l’encert de la construcció de tal infraestructura que ens farà dir “embussos, fins mai més”. Però el sentiment de vegades es rebel·la i desatén la versió oficial. I mirant el recull de fotos antigues ens prendrà la nostàlgia dels dies en què aquella encara era una terra indomable per als cotxes.
