Aquella terra indomable per als cotxes

El progrés se’ns sol presentar sempre de bracet de la destrucció del territori. De la demolició de les muntanyes, el soterrament de prats, el colgament de rius, l’assolament de l’arbrat. I amb ells se’n van les flors, els ocells, les abelles, les fulles seques a la tardor... Ho acceptem pensant que ens aportarà un futur millor, ple de comoditats, i –en resum– de felicitat. Però sovint tot sol ser més bonic en imatges que a la realitat. És quan l’obra avança, quan una paret de formigó (dura, alta i plana) substitueix la diversitat de formes que ens brindava fins fa ben poc la natura, que apreciem el que hem decidit perdre. Res més lluny del garbuix de sensacions i sentiments que ens genera la construcció del nou tram de la desviació de Sant Julià de Lòria cada vegada que hi passem a prop. Una obra que no va estar exempta de polèmica des del seu inici (ja ens ho advertia una part de la població) i que ara veiem com domestica el paisatge salvatge a queixalades. Si abans teníem zona urbana, riu i muntanya, ara trobarem un riu oprimit entre mur i mur, i una barricada d’asfalt i cotxes. Lluny queda ja l’espai natural que abans ens inspirava des de l’altra banda. De ben segur que la versió oficial que passarà a la història serà l’encert de la construcció de tal infraestructura que ens farà dir “embussos, fins mai més”. Però el sentiment de vegades es rebel·la i desatén la versió oficial. I mirant el recull de fotos antigues ens prendrà la nostàlgia dels dies en què aquella encara era una terra indomable per als cotxes.