Aquest matí he tingut un dels meus atacs de nostàlgia severa i he recordat aquells meravellosos vespres en què visitava els desapareguts cinemes Modern o el cinema Principat.
M’atreviria a dir que aquells dos indrets van ser la meva segona casa... o la meva segona escola durant molts anys. Sense ser-ne plenament conscient, alguna cosa m’atreia envers aquells llocs carregats de fantasia i d’històries increïbles que em permetien transportar-me a universos d’allò més variats. I és que en aquells indrets –igual que en molts d’altres que, malauradament, també han anat desapareixent de la faç de la terra– el cinema es vivia d’una manera especial. Especialment en el cinema Principat, s’hi respirava un ambient diferent: l’entapissat ataronjat de les butaques, les cortines vermelles o la llum tènue que amb prou feines il·luminava la platea eren suficients per tenir la sensació que ens endinsàvem en una mena de temple del setè art, en un lloc sagrat on es veneraven les estrenes que arribaven al país. No exagero quan dic que acostar-me a aquella galeria de l’avinguda Meritxell era per a mi tot un ritual. Recordo haver passat llargues estones fent cua entre desenes de persones ocioses per ser els primers a veure tal pel·lícula o tal altra –especialment en aquelles sessions nadalenques que van esdevenir tradició per a tots els nens i nenes d’Andorra–. Recordo haver comprat l’entrada i haver-me sentit atemorit pel caràcter i la mirada penetrant d’aquella taquillera amb accent francès –a qui demano disculpes per referir-me a ella sense conèixer el seu nom i a qui agraeixo que hagi passat a formar part del meu imaginari–. Recordo també com, en baixar per les escales, desitjava trobar-me la porta de la sala de projecció entreoberta i treure el cap per veure escampats per l’espai els centenars de metres de cel·luloide a punt d’oferir-nos un gran espectacle. T’agradés o no la pel·lícula, viure tota aquella experiència ja feia que hagués valgut la pena pagar l’entrada.
A còpia de visitar els cinemes Modern i el Principat, especialment en els anys en què l’Alfons Casal, el meu company d’aventures, hi treballava, vaig aprendre a fer una de les coses que encara ara sorprèn a molta gent i que és tan senzilla com anar sol al cinema. No sé si ho heu provat mai o si ho feu habitualment, però és fascinant viure aquesta estona en companyia d’un mateix.
No sé si és que jo m’he fet gran i he perdut la il·lusió, o si realment anar al cinema avui en dia ja no és el mateix..., suposo que això depèn de cadascú. Però en el meu cas insisteixo que no té res a veure amb com era abans, donat que les multisales han perdut aquest punt singular i màgic i tinc la impressió que es promocionen més aviat com a fast foods del cinema. I permeteu-me acabar amb una pregunta: què faríeu si s’obrís de nou el cinema Principat?
