Aquells Nadals de la meva infància

Nadal, com els aniversaris, possiblement com passa a moltes altres persones, és una fita que ens convida a mirar enrere, una mica com quan viatges en cotxe o en tren, i mirant per la finestra observes com desfila el paisatge.
Recordo els Nadals de la meva infància, uns Nadals amb pocs recursos, però sempre amb caliu familiar, i carrers foscos, no com ara, que esperonaven la nostra imaginació.

Els establiments comercials, molt més modestos del que ara veiem, ben poc il·luminaven les vitrines, i el Pare Noel de la meva infància gairebé només  existia en la meva desbordant imaginació. No es veia, se n’intuïa la presència, era allà i no hi era, un món on la imaginació prolífica del nen petit ho vestia i ho vivia sense límits.

La màgia de la foscor, del silenci. Teníem poc, ho teníem tot.

Recordo un dels primers regals que el Pare Noel em va portar: un cotxe negre de marca Dinky Toys, model reduït del Citroën Traction que el nen petit havia incansablement brumbrumat pel terra de casa meva. L’any següent el Pare Noel m’havia portat el mateix cotxe de color gris amb els llums del darrere pintats del mateix vermell que la meva mare utilitzava per al vernís d’ungles. Curiosament el cotxe negre havia desaparegut alhora que havia aparegut el de color gris. Circumstàncies i màgia d’aquells Nadals de pocs recursos però de molta il·lusió. El temps ha destenyit el color gris i ha tornat a aparèixer el color negre original. Aquell cotxe amb què havia passat tantes hores i que va ser objecte de dos Nadals encara el tinc, potser una mena de “Rosebud” en la meva vida,  testimoni d’una il·lusió per a la qual no ens cal ni tanta llum, ni tants llums, ni tants regals. Hi havia simplement inventiva i imaginació.

Remenant vells papers també m’ha caigut entre mans una vella foto on se’m veu impressionat per la visita del Pare Noel a l’escola comunal del meu poble. Era un personatge únic en el doble sentit de la paraula.

Avui els pares Noel es multipliquen gairebé a totes les portes dels establiments comercials. Què deuen pensar els nens de tanta profusió de pares Noel, o dels Reis d’Orient quinze dies més tard? Ho veig com una mena d’ofensa al formidable  potencial creatiu d’imatges i somnis, propi dels infants.

Molta llum, molts llums, molt soroll, música massa forta, massa de tot i ben poc lloc per a la màgia de la imaginació.
Bon Nadal.