L’or blanc. La neu, una de les principals fonts de riquesa d’aquestes valls. La que atrau milers i milers de visitants disposats a divertir-se sobre els esquís, a omplir la panxa quan hi ha gana, a fer unes copes per acabar la jornada relaxadament... La cartera ben plena o, en la versió més actual, anar passant la targeta fins a fondre el plàstic. Una màquina més que fa moure el país i que cada any ocupa centenars i centenars de persones. Però aquest or blanc té altres qualitats que l’emmascaren. Cops amagats per la brillantor que ens enlluerna. El darrer cas que ha transcendit ha estat la convocatòria d’eleccions a representants dels monitors d’esquí. Una decisió que ha vingut presa per la mateixa empresa i no pas pels treballadors i que en qualsevol lloc faria envermellir. Però la vergonya ja sabem que és una cosa relativa, i ràpidament aquesta passió per tenir interlocutors a les escoles d’esquí s’ha estès a la totalitat d’estacions. Sembla que els urgeix molt tenir aquests delegats de personal i d’avui per demà el col·lectiu es veu cridat a votar els que seran els seus portaveus davant del patró. Tot fa pensar que els problemes pendents de resoldre amb aquests professionals deuen ser importants, tenint en compte aquestes presses... encara que fins avui les estacions han assegurat sempre, potser amb la boca petita, que tothom estava tan content. Permetin-me l’expressió, però l’or blanc fa a hores d’ara pudor de socarrim. Esperem que pugui recuperar la lluentor que li pertoca. Si és un motor, de ben segur volem que ho sigui per a tothom.
