L’olfacte em diu que ha passat insòlitament desapercebuda la que probablement és la notícia cultural de l’any. Què dic de l’any!? Del decenni. O del segle. I no serà perquè li dediquéssim poc espai a l’edició de divendres. Ens referim a la reconstrucció de Sant Vicenç d’Enclar, que es va donar la setmana passada per conclosa després que els operaris que hi han estat treballant els últims dos anys i mig en retiressin la bastida que envoltava el campanar. Tot en aquest afer és excepcional, perquè és molt dubtós que tornem a presenciar el col·lapse accidental d’un dels nostres monuments més idiosincràtics. Són coses que passen una vegada cada generació, o cada dues. I que susciten interrogants interessantíssims: s’havia de reconstruir de forma fidedigna? Si és així, a quin campanar: al que hi havia el 2019, quan va caure, i que nosaltres coneixíem? Al que presumiblement es va construir entre els segles VIII i IX? I aixecar un campanar nou en tots els aspectes, inclòs el concepte arquitectònic? O hauria sigut preferible deixar-lo a terra, en el que no deixa de ser un altre capítol de la seva mil·lenària història? El comitè d’experts i el ministeri ho van tenir clar des del minut u, però hi va haver poca discussió pública, i la poca que hi va haver –deixin que ens tirem floretes– la va auspiciar aquest diari. Hauria sigut una bona manera de fer participar els ciutadans en una aventura que toca l’essència de la identitat col·lectiva. Ara, en fi, ja està. I com diu la meva amiga Isabel, la fatalitat ha tingut un efecte positiu: que es parli del nostre patrimoni, de com evitar que torni a passar un desastre com aquest, i que Sant Vicenç sigui més visitat, més conegut i, per tant, més estimat que mai.
