Es podia palpar en tots els comerços i als carrers més concorreguts del país en la vigília de la data assenyalada. El passat 13 de març al vespre l’ambient era de total alegria. D’eufòria fins i tot. D’autèntica comunió entre parroquians. Mai el poble havia semblat abans tan unit, tan tranquil..., sense pressa. Cares relaxades i somriures als llavis. Grupets de companys de feina aquí i allà, just abans d’abaixar la persiana. S’hi parlava de què farien tots junts l’endemà. Es preveia un gran dia. S’ensumava. Es palpava. Moltes de les nostres realitats més properes són treball set dies sobre set. Ja que hi som, aprofitem-ho al màxim. Potser així fins i tot fem un bon calaix. Realitats, ja imaginen –o coneixen–, que deixen poc temps per compartir. Per gaudir d’una cerveseta amb els que tenim cada dia a la vora. Per fer una caminada tranquil·la en indrets que encara potser ni hem descobert. Perquè passa sovint, veritat?, que quan tenim el nostre moment d’oci ens veiem obligats a gaudir-ne en solitari. Quadrar agendes costa... o definitivament quasi sempre es repel·len. Això no va passar, però, el passat 14 de març per a gran part de la població d’aquest país. Celebràvem l’aniversari de la Constitució. I tal efemèride es mereix que els conciutadans la puguin celebrar plegats. Fent-la petar al passeig del Riu o bé amb una excursioneta a l’altra banda de la frontera. D’opcions n’hi ha diverses. I cadascú va poder elegir la que més li va plaure. En tot cas, un pensament era comú en aquest bonic dia: beneïda Constitució.
