Aquí les penjaven

Rellegia aquests dies el llibre de Robert Pastor, Aquí les penjaven, Premi Principat d’Andorra 2003, i endinsant-me en els judicis concisos i poc fonamentats que els feien, cercava quin era el motiu real de tant acarnissament a les anomenades bruixes. Qui eren les bruixes? Qui va decidir que eren bruixes? Qui les processava? Hi havia bruixots?
Pastor ens il·lustra excel·lentment sobre les bruixes d’Andorra dels segles XV, XVI o XVII. Les nostres bruixes, de fet, eren dones que volien viure lliures, sense l’empara i la protecció d’un home. Volien viure a la seva manera, lluny dels codis i de la norma que imperava. I això, per a molts homes del nostre país, era un crim.
Pastor ens mostra que el motiu s’arrelava gairebé sempre en enveges i la cobdícia. Les acusacions podien venir de diferents fronts, com ara de veïns o de familiars moguts per l’enveja i amb la vista posada en alguna herència beneficiosa anaven a contar a un batlle que la seva veïna, cunyada o parenta era una bruixa. I és a l’època els homes eren els qui feien i desfeien tot el que tocava a la vida pública de la societat andorrana, i s’escudaven en les lleis, en tant que jutges o altres càrrecs, per muntar un expedient subjectiu amb un al·legat de bruixeria contra la dona a la qual volien prendre els béns. Els homes de lleis, vestits d’inquisidors, van fer feina. Ja que a casa nostra, com ho certifica l’historiador Joan Bada, la gran majoria dels judicis van ser dictats pels tribunals civils i no pas pels eclesiàstics.
Així que a Andorra tota dona sola que no estigués emparada per un marit, un germà o un pare i que no volgués seguir la norma imposada pels homes, tenia molts números de convertir-se en bruixa i ser jutjada, penjada a la forca, perquè seguidament el seu inquisidor s’apropiés dels béns de la inculpada. En tenim molts exemples, com el del març del 1629, quan el nunci Peyrot demana al batlle Pere Poncernalt Mora de donar-li diverses propietats de dones condemnades! I evidentment li donen tots els béns i les propietats reclamades de dones bruixes, com ara Joana Pintada, de Sornàs, Antònia Naudina, de Canillo, Magdalena Riba, de Meritxell, Caterina Pintada, de Ransol, i Caterina Garrona, de Canillo. Totes elles, executades, i llurs propietats van passar a mans dels seus inquisidors. Val a dir que al llarg dels segles algunes de les acusades es van salvar de la mort perquè van ser desterrades, com ara l’Antònia Martina del Tarter, el 1551, o Isabel Rufona, de Segudet, el 1621. D’altres que havien fugit del país van ser jutjades en rebel·lia, com ara Miquela Llumeneres, de Sant Julià, el 1621. A Maria Guixa, àlies Tomasa, a cavall entre els segles XV i XVI, no la van penjar. La van cremar! Les activitats de bruixeria eren diverses i estaven catalogades en tractats com el de Jean Bodin el 1580 i els inquisidors tenien manuals diferents per jutjar-les. A Andorra, per exemple, bruixes i bruixots feien les reunions separades per sexes. Les bruixes solien reunir-se al llac d’Engolasters, al cim de Fontargent i el de Fra Miquel, mentre que els bruixots es desplaçaven fins a la serralada del Cadí. I quin era el crim de les bruixes andorranes? Ballar i cantar despullades, lliures dels seus cossos i sense cotilles al voltant del foc. I és clar, per als inquisidors dites danses només podien ser dirigides pel diable. Aquesta connivència amb el dimoni feia també que a Andorra es cregués que quan a algú se li posaven els pèls de punta, per l’electricitat estàtica per exemple, era senyal inequívoc que el diable rondava a prop. Un altre acte punible era el de donar remeis. Pastor ens conta que tot i que els bruixots són molt minoritaris a casa nostra, el 21 de setembre del 1623 un bruixot d’Escaldes, Tomàs Perenalt, és condemnat a una multa pel veguer francès Guillem de Petriana per “donar medicines ques prenguen per la boca a efecte de guarir golls i altra malaltia”. No cal dir que el veguer episcopal de l’època, Bernat Moles, va ratificar sense problemes dit manament. Però a Andorra no solament hi ha menys bruixots que bruixes, sinó que a aquests no els pengen, ni els cremen, ni els envien a la forca. Només els multen i com a molt els empresonen un temps.
Avui en dia, en ple segle XXI, les nostres societats han canviat, han evolucionat, i són sortosament més inclusives. Ja no s’estilen aquesta mena de persecucions. Però el que sí que ha quedat arrelat en les mentalitats és una expressió per referir-se a les persecucions injustes: cacera de bruixes.