Què és més important, rellevant o transcendent: la causa en la qual creus o el fet de creure en alguna causa, independentment de quina sigui? M’ho he preguntat moltes vegades, i no ho tinc gens clar. Potser una barreja de les dues. No obstant això, la necessitat intrínseca que tenim de defensar quelcom per, d’aquesta manera, reivindicar la nostra pròpia persona i essència vital i així sentir-nos realitzats, útils i rellevants és possible que superi la noble –o no– causa que en un moment determinat podem defensar depenent del peu que calci qui escull –perquè hi ha algú que escull– què s’ha de defensar en un moment determinat i, pel contrari, què no. I nosaltres, com a autòmats maquiavèl·licament programats per formar part d’un exèrcit sense fronteres físiques –ni morals, en algunes ocasions–, seguirem, acatarem i, sobretot, lluitarem en pro del que toqui segons l’agenda ideològica que, de manera arbitrària però profitosa, indiquin “els de dalt”. Ara Afganistan, ara Ucraïna, ara Gaza. Ara Putin, ara Milei, ara Trump.
Però hi ha un problema o, millor dit, una mena de contradicció que pot sorgir en un moment determinat. I aquest és precisament quan la causa conclou, s’acaba, finalitza. Es guanya. El problema és el buit existencial que et deixa. Aquest, moltes vegades el substitueix o l’ocupa una altra causa –ara Afganistan, ara Ucraïna, ara Gaza–, per tant, cap problema. A otra cosa mariposa. Però hi ha vegades que dins l’agenda no hi ha res més programat, i és quan es produeix aquest xoc emocional. El camí és més important que la fi, deia un. I això pot fer, en algunes ocasions, que ens aferrem tant com puguem a allò que tant temps portem defensant. Arribant al punt, fins i tot, de preferir que no hagués acabat per així poder seguir reivindicant-nos i sentint-nos útils. Té collons la cosa, oi?
