Aquests dies em trobo a Aquisgrà assajant una producció d’òpera. I entre assaig i assaig de L’elisir d’amore, em perdo sovint pels carrers del centre. Amb els mercats nadalencs en plena activitat la ciutat fa olor de vi calent i de gingebre. Travessar-la és com caminar per dins d’un calendari d’Advent: llums càlids, paradetes de fusta i cançons que ressonen a racons inesperats. Camino amb la sensació de ser lluny de casa i, alhora, de reconèixer alguna cosa pròpia en aquesta ciutat que podria semblar tan diferent.

Potser és perquè aquí tot recorda Carlemany. La seva presència és física, gairebé palpable. No només perquè Aquisgrà va ser la seva ciutat, sinó perquè és aquí on està sepultat, al cor de la catedral. I per a un andorrà, això té una ressonància especial. Mentre observo els vitralls il·luminats per la foscor de l’hivern, torno a pensar en la llegenda fundacional que ens vincula a l’emperador. Una història transmesa generació a generació, que recorda que fins i tot els pobles més petits mantenen converses silencioses amb la història d’Europa.

La notícia que Sergi Mas ha rebut l’Orde de Carlemany m’ha arribat aquí, entre muntatges d’òpera i aroma de canyella. Potser per això m’ha emocionat tant. De sobte, aquests dos mons –Aquisgrà i Andorra– quedaven units per una línia encara més clara. El reconeixement a Sergi Mas no és només un honor personal: és una metàfora preciosa. És com si el pont simbòlic entre la nostra terra i aquesta ciutat de pedra mil·lenària es fes visible per uns instants.

Sergi Mas ha estat, durant dècades, un dels grans narradors silenciosos del país. Amb fusta, metall, ceràmica o pedra ha anat deixant constància d’allò que som sense necessitat de proclamar-ho. Les seves obres tenen la serenor de les coses veritables, la paciència dels artesans i la mirada dels poetes. En cada peça hi ha Andorra sencera: la llum, la muntanya, la ironia fina, la memòria i la voluntat d’avançar.

Que rebi un guardó que porta el nom de Carlemany sembla gairebé inevitable: és el reconeixement a una vida dedicada a donar-nos forma, a explicar-nos, a convertir en art allò que sovint no sabem dir amb paraules. I és també un recordatori que la identitat no és un museu, sinó un organisme viu, fet de mans que treballen i d’ulls que observen. Ell és un d’aquests constructors de sentit.

Entre Aquisgrà i Andorra hi ha més semblances de les que ens pensem. Una ciutat que va ser el cor d’un imperi i un país que ha après a ser ell mateix resistint, reinventant-se i mirant sempre endavant. Tots dos petits en mida i enormes en significat. Quan soc al teatre i parlo amb l’equip,  els explico d’on vinc i sovint noto sorpresa i respecte. Potser perquè, com el bon art de Sergi Mas, Andorra transmet quelcom que no es pot mesurar però sí sentir.

Des del pati de butaques buit, mentre sona Donizetti, penso que hi ha un altre elixir: el de la cultura, la bellesa i la memòria compartida. El d’aquells creadors i creadores que, com Sergi Mas, fan que un país petit sigui, de sobte, immens. I m’agrada imaginar que, si Carlemany pogués veure aquest pont que uneix Aquisgrà i Andorra tants segles després, potser també somriuria.

Formem part d’una història que comença aquí, a les pedres fredes d’Aquisgrà, però que continua viva a les mans d’un artista que ha sabut explicar-nos amb la profunditat que només tenen els que estimen la terra sense soroll i sense pressa.