L’acadèmic britànic Toni Judt va escriure l’any 2010 a El món no se’n surt que “per a la majoria de persones, la legitimitat i la credibilitat d’un sistema polític no es basa en pràctiques liberals o formes democràtiques, sinó en l’ordre i predictibilitat.”
Aquests dies proliferen els apòstols de l’ordre i la predictibilitat a tota costa, convençuts que la solució és apuntalar com sigui –buidant també de sentit les paraules– la indiferència d’una gran majoria social, la que, víctima de les dues Andorres que van a dues velocitats, ja no veu el país com un projecte col·lectiu.
Creix la decepció i el desencís per la política davant la manca d’una alternativa creïble. No tenim, uns i altres, una proposta política sòlida i engrescadora.
No és un problema de mida de país, sinó d’eficiència i habilitat en la construcció d’un projecte.
Eficiència i habilitat que necessitem per a consolidar l’embrancament d’Andorra amb la UE com a proposta de futur. Per això es demana un canvi en el fons i en les formes que sigui compatible amb l’estabilitat i la coherència.
El progrés de qualsevol causa, molt sovint, s’escriu en les tonalitats intermèdies. Pot ser difícil d’acceptar, segur.
Transversalitat és sinònim de progrés estable. La transversalitat és difícil, però és simplement una obligació. Democràtica i patriòtica.
Democràtica per cohesionar la societat. Patriòtica perquè només així es construeix país. Si el país no inclou tothom, s’esmicola, s’afebleix.
Ara convé establir ponts d’entesa, superar els antagonismes personals, ignorar la pressió dels extrems, fugir d’exclusions viscerals.
Ningú ha de discutir la legitimitat de la majoria, però és evident que la situació d’emergència legitima la conveniència de nous enfocaments i de nous escenaris.
Trenta-tres anys després del gran acord constitucional ens hauríem de concedir, en els pròxims dotze anys, un pactisme a l’estil alemany; perquè sense pactes ens condemnem a la decadència. I el que avui impedeix que pactem és que hem votat una nova classe política que ha arribat a ser-ho per la seva capacitat per pujar a l’ascensor polític de la gesticulació, la provocació i la polarització espasmòdica i partidista. I resulta que aquestes són habilitats oposades a les necessàries per a la gestió eficient de la cosa pública a llarg termini.
Fa pocs dies una persona generalment ben informada dels viaranys dels despatxos oficials m’assegurava que coneixia un secretari d’Estat que havia fet saber a tots els hipotètics o possibles candidats de DA per a succeir l’actual cap de Govern la seva disponibilitat i vocació per a romandre al Govern. He de dir que no em va pas sobtar.
Tant a la majoria com a l’oposició del Consell General és fàcil trobar exemples de persones que han entrat en política més per ser algú que per fer alguna cosa. O ara aprenen a pactar, o canviem el vot i aquest ascensor polític, o s’enfonsaran i nosaltres amb ells.
Davant aquest escenari caldria endegar un diàleg intens i constructiu entre forces polítiques que, sense renunciar als seus senyals d’identitat coincideixin en la necessitat de buscar un gran acord polític nacional des de la moderació i la responsabilitat. En contraposició a aquells que estan obsessionats fins al deliri pel poder –ja sigui per mantenir-s’hi o bé per accedir-hi– hem de cercar amb tenacitat un compromís.
Un compromís en favor de la ciutadania, la recerca d’una millora en la qualitat de vida, la voluntat d’aturar i solucionar la fractura social i la defensa d’un nou embrancament amb la UE.
Per això l’únic patriotisme possible en aquests difícils moments passa per la capacitat de construir posicions compartides i sostingudes en el temps, recuperar la política d’Estat i evitar que la política exterior que ens ha de portar a l’associació amb la UE derivi en confrontació partidista.