Agnès Rotger acaba de publicar Elles!, un llibre editat per Sàpiens i l’Institut Català de les dones, que porta per subtítol 65 dones oblidades de la història. Rotger, periodista i coautora amb Nadia Gulham del magnífic El secret del meu turbant, una història de supervivència d’una dona a l’Afganistan, l’infern en mans dels talibans, ara rescata dones importants en diferents àmbits, que no han vist reconeguda mai la seva feina. Rotger parla de matemàtiques, aviadores, metgesses, dibuixants i també, segons el text promocional, de “reines astutes” i de “monges rebels”.

El llibre coincideix amb l’Any Prudenci Bertrana i Aurora Bertrana, una d’aquelles escriptores dels anys trenta, que van desafiar la tradició i els convencionalismes, una d’aquelles que van gosar entrar en territoris masculins, com ara les redaccions dels diaris, les col·leccions de novel·la o les tertúlies literàries. Dones modernes que van pagar amb la seva reputació, que de seguida es va tornar dolenta (van ser fresques, males mares, esbojarrades, inconscients...) aquesta gosadia. Van sortir del terrat on se suposa que havien de cosir com la Colometa, i van agafar la màquina d’escriure i, en el cas d’Aurora Bertrana, també va agafar el vaixell fins als seus paradisos oceànics. Dones a qui els homes que manaven en el món cultural van fer ben poc cas. Homes com Joan Fuster, a qui ara l’editorial valenciana 3 i 4 acaba de dedicar Nosaltres, les fusterianes, un volum en el qual participem des d’aquí el nord Roser Carol i jo mateixa.

Fuster, misogin com el seu gran amic Josep Pla, va fer ben poc cas de la literatura escrita per dones i, en contrapartida, cap dona fins ara li havia dedicat cap article ni estudi.

I és que a la cultura catalana no li ha mancat la seva justa dosi de masclisme, i de classisme, com bé van saber Bertrana, Arquimbau, Rodoreda, mala mare i amb una vida personal indecent, o Montserrat Roig, considerada per tenir les cames més maques de la literatura catalana. Per sort, la situació en el món literari ha millorat considerablement, i diria que avui pocs pensen que les dones hauríem de cosir al terrat. O no?

De moment, tenim un llibre com Elles! per anar cosint els pegats que omplen els buits de la història, o com Las olvidadas d’Ángeles Caso (pintores, escriptores i intel·lectuals des de l’Edat Mitjana) o com Las sinsombrero, un magnífic projecte (llibre, audiovisual, web) sobre les dones de la Generació del 27, de Tània Balló, o Musas, mecenas y amantes. Mujeres entorno al surrealismo, de Victoria Combalía. Al final, potser la història estarà completa.