És clar que si ens comparem amb altres països podem informar de tot i amb veus diverses, però anem a pitjor i en cinc anys hem passat del top 5 a la posició 35. Qüestió aquesta a analitzar. Ara, si ens hem de comparar amb Espanya, perquè ara resulta que ens guanya unes posicions en el rànquing de llibertat de premsa, la cosa podem dir que és una mica lamentable. Estic cansada de sentir companys meus aquí al Principat que diuen que a Andorra es gaudeix d’una situació “més o menys bona” quant a poder fer la nostra feina. És clar que el nostre cap de Govern, ara per ara, fa rodes de premsa de manera presencial i no a través d’una pantalla i deixa que els periodistes preguntin. Una altra cosa és que respongui exactament a les qüestions. Però no ens podem enganyar. I molts cops les notícies són notícia o no o ocupen més o menys espai en funció d’aquell que figura darrere el registre de la propietat de cada mitjà, responent a criteris empresarials. I no cal que ens ho digui ningú, que el periodista ja ho té interioritzat. Aleshores la dependència hi és, fins i tot quan aquell banc que et salva els números del mes amb publicitat pot tenir algun titular negatiu que no publicaràs perquè, entre altres coses (interessos), serà complicat accedir al sector rei de l’opacitat. Qui no ha rebut mai un toc d’algú que s’ha sentit ofès per allò que ha dit en una columna i que a més ha deixat entreveure que prendrà represàlies (com no agafar-te mai més el telèfon o no publicitar-se més al teu mitjà) en to d’amenaça? Bé, potser aquí parlem de llibertat d’expressió, però va tot molt lligat. I els periodistes anem fent, perquè sí, la situació és “més o menys bona”.
