Ara fa cent anys, el municipi de Taús i els Castells

El darrer cop que vaig pujar a Taús encara no havien acabat el tram de carretera que mancava per eixamplar i pavimentar. I tampoc no havia arribat la pandèmia. Era la vigília de Tots Sants de l’any 2019 quan hi vam pujar amb el Daniel Fité de Cabó per ensenyar aquell tros de país a un altre Daniel, el Vilarrúbias d’Igualada, arxiver i historiador, bon expert en art, cultura popular i campanes –amb permís de l’amic Robert Lizarte. D’ençà d’aleshores, per culpa de pors i restriccions no hi he tornat fins aquest diumenge, per casualitat també posobra de Tots Sants, i també amb el Daniel Fité, aquest cop per acompanyar-lo a una interessant conferència que hi va fer sobre la vida d’aquella població ara fa 100 anys. L’Entitat Menor Descentralitzada de Taús i els Castells juntament amb un grup de veïns va organitzar aquest acte amb la col·laboració de l’Ajuntament de les Valls d’Aguilar, fent-lo coincidir amb un pont, com el de Tots Sants, que té la força de reunir molts fills i descendents del poble en les seves llars pairals d’origen. 
El Daniel Fité Erill és un jove historiador especialitzat en el segles XIX i el XX, que desgrana i analitza dades demogràfiques que aconsegueix en interminables estades en arxius. La seva joventut no l’allunya d’una rigorosa contextualització que el converteix possiblement en el millor coneixedor a l’Alt Urgell d’un període que comprèn bona part del segle XIX fins a les acaballes de la Segona República Espanyola, amb la tràgica Guerra Civil. En la conferència Ara fa cent anys, el municipi de Taús i els Castells, Fité va explicar als prop de 50 assistents com es desenvolupava la vida municipal en aquell terme justament ara fa un segle, quan la capital de referència més propera era la vila d’Organyà, on els taussans es dirigien per camins de bast que travessaven el solà de Cabó i cap avall. 
Taús ha tingut per Andorra moltes vinculacions històriques que es perden en les boires del passat. La més coneguda és el de l’esposa d’Arnau de Caboet i mare de l’arxiconeguda Arnalda, muller del vescomte Arnau de Castellbò. Em refereixo a Ermengarda de Taús, una figura clau del feudalisme que es va anar articulant a l’entorn del casal dels Castellbò.
Un altre lligam el trobem avui al paisatge. Si des de la plaça de l’església mirem cap al sud, cap a Flacó, veurem que una cicatriu esquinça el bosc en una ziga-zaga semblant a un tallafocs. És la cabanera, el camí ramader que des de la plana puja cap a Andorra resseguint el carener divisori de les riberes de la Noguera i del Segre. La cabanera serpenteja els contraforts del Montsec i puja prop del Boumort per avançar cap a Taús, lloc de parada obligatòria de les ramades abans d’enfilar cap al Cantó, el ras d’Ars i l’arribada als pastius andorrans. En recull el testimoni i ho explica l’Albert Pujal al seu llibre Històries de les pastures d’hivern, sobre els camins dels ramats transhumants andorrans cap a Lleida i el Llenguadoc.