Ara ja em poden dir masclista

És fascinant seguir una entrevista, un míting, qualsevol intervenció d’un membre, sobretot d’una membra de Podemos. Un no pot deixar d’escoltar en bucle el vídeo d’Irene Montero reclamant no sé què per a niños, niñas i niñes. Semblava un cop de geni insuperable, però els cranis privilegiats (i les crànies, perdonin) del partit d’Iglesias sempre guarden un as a la màniga. Així és com Yolanda Díaz, ministra d’Espanya, ens va deixar l’altre dia a tots (i a totes) amb els ulls com plats quan a Al rojo vivo, que és una mena de FAQS però en progre, se li va escapar que el rescat de Bankia havia costat 23.000 milions “de los impuestos y las impues...[tas] de todos y de todas”. No és sensacional? Hem d’admetre que les nostres socialdemòcrates (i els nostros socialdemòcratos, quin cacau) es troben a anys llum d’aquestes exhibicions intel·lectuals. Aquí encara estem recuperant el temps perdut amb iniciatives tan formidables com Pandores, que ha reunit al CAEE l’obra de catorze creadores en una exposició concebuda amb perspectiva de gènere per compensar, diuen, l’escassa presència femenina a les sales d’exposicions. Només hi participen artistes, vaja. Dones, s’entén, perquè en bona lògica montera o yolandesca un senyor que es dedica a l’art hauria de ser  un artisto. Però parlàvem de Pandores. Les bones intencions són indiscutibles, però francament, jo tindria la mosca rere l'orella si em proposessin de participar a qualsevol pessebre només pel fet de ser home, de ser veí del Pont de la Tosca o de medir 1,70. L’únic biaix legítim en qüestions artístiques (com en totes les altres) ha de ser avui i aquí el talent. La resta són ganes de fer-se la víctima. Excuses de mal pagador. I ara ja em poden dir masclista. O millor encara, masclisto.