La xifra és tan rodona que resultava tota una temptació celebrar-la i em disculpareu que aprofiti aquest racó de la Plaça per parlar-ne. Vint anys. Millor no esperar als 25, que té ressonàncies de commemoració oficial o de bodes d’argent. En canvi, vint anys sona a cançó d’autor i és una xifra suggeridora i plena de força, malgrat que per a una novel·la és una edat més que provecta. Penseu que l’esperança de vida dels llibres s’ha anat reduint de manera exponencial. Ara duren, amb molta sort, un parell de santjordis, i després ja te’ls trobes a les prestatgeries geriàtriques de les llibreries, on van acumulant capes de pols i no els toca mai el sol.

Volem celebrar, doncs, vint anys de la publicació d’Últim estiu a Ordino en una llunyana i lluminosa primavera del 1998. Farem una reedició en català, un parell de traduccions i un seguit d’actes al llarg d’aquest 2018. Parlo en plural perquè he engrescat diferents institucions per fer una celebració variada i, espero, interessant, que serveixi per retornar als lectors l’escalf i la fidelitat que han mostrat a la novel·la durant aquest temps. Ho explicarem fil per randa en la presentació de tot plegat, l’1 de març, a la Casa d’Areny-Plandolit d’Ordino. Hi esteu convidats.

En vint anys la novel·la ha generat una multitud d’anècdotes. Us les estalviaré, no sigui cosa que, tot intentant assemblar-me a un jove cantautor, quedi com un iaio que explica batalletes. No puc, però, evitar contar-ne una. Fa uns anys, tenia una alumna ben eixerida i graciosa que, en començar una classe, es va apropar a la taula del professor amb la urgència d’explicar-me el que li havia succeït el dia anterior, que era el seu aniversari: feia 18 anys! Durant la celebració familiar, la seva mare es va presentar a taula amb un paquet petit ben embolicat i li va dir: “Filla meva, et vull fer un regal molt especial que espero t’acompanyi sempre”. Ella ho va obrir emocionada, imaginava una joia familiar que havia passat per diferents generacions i que la mare li guardava per a la majoria d’edat. En trencar l’embolcall, es va trobar un exemplar d’Últim estiu a Ordino dedicat per l’autor. “Bah! Mama, si només és un llibre i... del meu profe de geografia!”, va exclamar decebuda. La mare va insistir que ho valoraria quan un dia experimentés totes les sensacions i emocions que a ella li havia despertat la lectura. La meva alumna no n’estava gaire convençuda, però s’ho va guardar i em va prometre que potser un dia el llegiria.

Ja sabeu que, a partir d’una edat, tenim la tendència a desenvolupar una certa preocupació per allò que vas deixant al teu darrere. S’acostuma a citar a Walter Benjamin quan deia que habitar el món és deixar alguna empremta. No crec que en quedin gaires de meves i tampoc ho pretenc, m’agrada anar per la vida lleuger d’equipatge i sense fer soroll, com deia el poeta, però si un dia, d’aquí a vint anys, algú torna a emocionar-se una mica amb la història de la Sumpta serà un llegat que mai hauria imaginat deixar.