53 anys. Fets en aquesta semicaptivitat que compartim. I celebrats amb un excés de vapors etílics i ingesta calòrica que no em renyaria ni la meva doctora, la Sílvia Fuentes, ni segurament el senyor ministre de Salut, ni cap psicòleg assenyat. En fin, 53. Dada d’aquelles que solien ser matèria reservada abans que se’ns tiressin a sobre els nous temps, en què tot és domini públic. Vam començar delectant-nos amb les converses alienes quan van començar a imperar els mòbils –la de viatges entretinguts que ens han deparat– i vam fer seguiment de les colonoscòpies alienes meravellats de la postura necessària per aconseguir-se un selfie en tan compromesa posició. Ara fem el tercer pas: s’imposen les preuades mascaretes, els dos metres de distància i, amb tot plegat, les converses a crits. L’estocada definitiva al xiuxiueig i la discreció, als secrets a cau d’orella i, potser, a la maledicència. Ens anem despullant del sentit i el desig de privacitat. Amb gust, quan revelem dades a canvi d’apps enganyosament gratuïtes o, com ara, per por. El cambrer de la cantonada ens mirarà si tenim febre i ho donarem per bo a canvi del privilegi de prendre el cafè amb llet allà on sempre. En aquest escenari, seria quasi entendridor –si de fet no fos altament alarmant– que la privacitat sigui el motiu adduït per no fer públics com es gasten uns diners públics que potser uns altres administren però que són de tots. Mentrestant, beneïda raça humana, beneïda inconsciència dels que vam entrar en el drama preocupats pel paper higiènic i sortim de la tragèdia clamant pel nostre perruquer.