Ara sí, la reforma sanitària va de debò, o almenys així ho vull pensar. El ministre de Salut té l’oportunitat de passar a la història. L’oportunitat de portar a terme el que cap dels seus antecessors del mateix color va tenir la valentia de fer. Fins ara, el que s’ha aplicat en aquesta matèria és allò de qui dia passa any empeny, però potser alguna cosa es comença a moure. Ens ho hem de creure? Si més no, almenys sembla que ja seríem a les portes de disposar de la història clínica compartida, de la cartera de serveis... La reforma és de molta més profunditat que tot això vist de manera individualitzada, però per alguna cosa es comença, no? El problema d’aquest ministre és de credibilitat perquè si cap dels seus predecessors va fer pràcticament res més –alguns per falta de temps– que escalfar la poltrona i omplir els calaixos d’informes i més informes, qui ens assegura que ara serà diferent? Tot i així fa la impressió que l’actual titular de Salut s’ho ha pres amb més ganes. El problema, però, és el poc temps de què disposa, de tan sols dos anys de legislatura. A més, juga al seu favor el fet que aquesta vegada els liberals, més enllà de criticar com correspon tota bona oposició, hagin començat a fer propostes concretes. El desitjable és que també s’afegeixin a aquest treball conjunt el PS i SDP. I és que ningú no hauria de renunciar a fer propostes perquè el sistema de seguretat social sigui sostenible en el temps i tingui encara més qualitat que avui dia. Sense ànim d’erigir-me en portaveu de ningú, de ben segur que això és el que vol i espera la ciutadania.
