Va començar el 7 de maig a Encamp i va acabar ahir a Escaldes-Engordany. La conversa ha durat set mesos i ha estat interessant i emotiva alhora. Diria que ha estat sincera i senzilla, amb una part institucional però sense burocràcia ni de la física ni de la mental, amb alguna dosi de postureig, però gosaria dir que no gaire. Diria que ha provocat una conversa tranquil·la per allà on ha passat sobre la història de 378 dones. 

Amb Dones clau per a la història d’Andorra. Les sufragistes andorranes nou artistes han muntat una exposició, han promogut amb la Fundació Julià Reig i Andorra Recerca i Innovació un catàleg amb un estudi històric de Claudine Fabresse i han provocat un diàleg amb la memòria històrica, una conversa amb la societat. Han provocat homenatges de tots els comuns a les sufragistes, a les vives de cada parròquia i al record de les que ja no hi són, han aconseguit sales plenes de gent, han provocat mirades de nets diferents cap a unes àvies que, per un dia, han sortit de l’àmbit domèstic on ells les tenien col·locades. (I entremig també van sorgir unes condecoracions de Govern a algunes d’aquestes dones que es van donar l’abril passat al marge de l’exposició i del projecte).

Algunes d’aquestes converses també han arribat als mitjans de comunicació. Roser Molné ha conversat amb Marisol Fuentes a Amb veu de dona a la SER Andorra i Angelina Mas amb Ester Vallès a Les coses grans, entre altres programes i entrevistes. Converses molt serenes que es poden recuperar als pòdcasts.  
Amb Dones clau per a la història d’Andorra Montserrat Altimiras, Mònica Armengol, Joana Baygual, Mercè Ciaurriz, Naiara Escabias, Neus Mola, Núria Morcilla, Gemma Piera i Maite Luque han fet un pas més després d’un breu llibre homenatge del Consell General el 2011, que recull els documents sobre l’episodi històric, el procés entre 1967 i 1973 per tenir drets polítics plens, i després d’una taula rodona promoguda i editada per la SAC per celebrar el 50è aniversari de l’esdeveniment el 2020. La fotografia, el gravat, la roba, el paper, les cistelles, el ferro, el gres... han tingut la força per reactivar la memòria i la veu. L’homenatge està fet. Què ha significat Dones clau per a la història d’Andorra? Per a qui? Fins on podria arribar aquesta memòria i aquesta veu? Com es podria preservar i divulgar a partir d’ara aquest procés pels drets polítics de les dones? Les artistes han fet la seva feina. Ara que toca desmuntar les escultures, guardar les teles brodades (o potser no toca, qui sap) com es podria fixar aquest episodi d’una manera duradora en el relat històric d’un país?