Doncs sí. Sembla que després d’haver escoltat els precs silenciosos però emmascaradament pretenciosos d’aquells que necessitaven tornar a donar un sentit a la seva miserable existència, els implacables déus de l’Olimp que queda a babord han decidit posar-los en bandeja la raó no idònia, sinó oportuna, per no perdre’s en el fugaç oblit dialèctic que sembla dictar –per a ells– les indiscutibles línies divisòries entre el bé i el mal. Dedueixo que ja saben de què estic parlant –el titular és bastant revelador–. Però no em centraré, ara mateix, a fer una crítica o anàlisi geopolítica de la situació, entre altres coses perquè no soc geopolític ni ho pretenc ser. M’interessa, més aviat, aquella reacció primera, genuïna i automàtica que experimenten i manifesten uns i altres. Aquí ja cadascú s’encarregarà d’identificar qui són els uns i qui són els altres.
En resumiré la història. Resulta que després de més de dues dècades de viure sota un règim autoritari que trampeja eleccions, clausura mitjans de comunicació no afins a ells, empresona i tortura adversaris polítics i du el país a una pobresa extrema que provoca l’èxode de vuit milions de persones, tots els que han patit durant aquests anys les vexacions de l’Estat corrupte surten als carrers per celebrar la seva evident alegria per la detenció del dictador. Dit així, semblaria impossible pensar que a algú l’ofengués la joia dels veneçolans, oi? Doncs no. Encara hi ha individus que, amb la bandera de la solidaritat i la bondat a les mans, titllen de feixista el poble veneçolà. En fi, què hi farem. Diré que tant de bo Maduro hagués caigut per una altra raó que no per la intervenció evidentment interessada del senyor taronja, però per ser crític amb Trump és necessari criminalitzar el poble alliberat? No fotem. A més, és curiós que els acusadors segurament ni saben ubicar Veneçuela al mapa. I ja no diguem mencionar cinc ciutats veneçolanes.
