A finals de novembre, massa d’hora es miri d’on es miri, torna a ser Nadal. L’època en què els carrers s’il·luminen per tapar amb llumetes LED el forat negre que ha deixat un any que encara no sabem com pair-lo. Els comuns es deixen tots els quartos, que són nostres i dels que paguen les barrabassades de ciment, per fer pujar turistes tot alimentant la idea que Andorra és un parc temàtic d’hivern: veniu, feu cua, compreu, ompliu els carrers, col·lapseu-ho tot que no poder anar a comprar el menjar de la setmana sense cagar-te en el santíssim vint vegades perquè fa 45 minuts que estàs aturat a la sortida de la Dama de Gel és el que més ens agrada. La màgia de Nadal? Sí, el miracle de passar el teu mòbil pel TPV i que es multipliqui la teva pobresa.
El Divendres Negre, avui no penso utilitzar l’anglicisme, que ja dura més que un matrimoni mal avingut, és el tret de sortida d’aquesta litúrgia consumista. Comprem coses que no necessitem per solucionar problemes que no tenim. Obeint una veu interior perennement insatisfeta que ens diu que la nova consola de Nintendo em salvarà del tedi, que aquesta subscripció anual a la plataforma audiovisual em donarà el temps que em roba la rutina o que aquests auriculars cancel·laran tots els sorolls del món.
Soc el grinx d’aquest Nadal de plàstic, no puc evitar el fàstic i l’enuig que em provoca. Tan difícil és imaginar un món que no necessiti decorar la misèria amb purpurina? Em cansa aquesta manera de voler fabricar felicitat a cop de campanya publicitària. I malgrat tot, m’agrada Nadal. El que no surt a TikTok. El Nadal dels nens amb ulls oberts com finestres a la cavalcada, el de les nadales desafinades vora el foc, el del brou que fa xup-xup i està a punt per tirar la sopa farcida (a Mallorca la carn de la pilota serveix per omplir els galets) el de mirar per la finestra com neva una mica o ho intenta. El Nadal dels àpats llargs i de les gateres curtes, de les discussions estúpides i intranscendents amb el cunyat. El Nadal de les tradicions amables i gastades com una vella escombra que encara fa servei.
Per això em rebenta tant l’altre. Perquè ofega el meu Nadal sota tones de regalets inútils i eslògans que embolcallen el no-res. Ens hem acostumat a viure desconnectats del que som i plens de desitjos banals que ens deixen cansats, tristos i buits.
Aquest article és només un recordatori, com una vella nadala que grinyola més que sona, del fet que la màgia no ve en cap bossa, que no hi ha cap descompte que valgui tant com les bastonades al tió. Que l’únic miracle és poder estar amb els que estimes, tots junts al sofà, mig dormint els torrons i el xampany, mig mirant Solo en Casa. Sense presses, sense corredisses i, si pot ser, sense targeta.