Arboló

El Pallars Sobirà més meridional va celebrar el passat diumenge, 6 de maig, l’aplec de la Mare de Déu d’Arboló. El santuari s’emplaça a tocar de la Noguera, damunt d’un petit espadat que la vigila, en una posició de cert vertigen pels que no estan acostumats a les altures geogràfiques. El riu provinent del Pla de Beret, que travessa tota la terra de Pallars, ha excavat durant el transcurs de milions d’anys tota la pedra roquissa que envolta el petit santuari, com és el cas de la fastuosa roca de Costoia, que presideix l’estret d’Arboló. Poc després, la vall s’obre per encabir-hi Gerri i el seu antic terme, per després, tornar-se a estretir a Collegats.

El santuari és accessible a peu a través del vell camí ral que antigament travessava la terra del Pallars de cap a cap. A partir del 1973, un petit pont penjant per a vianants, construït per Icona, situat al costat de l’avui vella carretera, en facilita l’arribada.

La tradició vol trobar l’origen d’Arboló en una antiga comunitat eremítica visigoda que aprofitava d’aixopluc una petita espluga de la roca. Segons remarca el petit opuscle editat pel patronat que té cura de la conservació del santuari, el bisbe sant Ot restituí el 1105 un seguit de possessions al veí monestir de Gerri de la Sal, entre les quals es trobava l’oratori de nostra senyora d’Arboló. Cal recordar-ho, el bisbe Ot era fill dels comtes de Pallars, Artau I i Llúcia de Marca, la gran protectora del monestir de Sant Pere del Burgal, situat aigües i quilòmetres amunt, prop d’Escaló, no gaire lluny de l’antic límit amb el país d’Àneu.

El monestir de Gerri, dedicat a Santa Maria, i en temps reculats a Sant Vicenç, fou el gran centre espiritual del Pallars. La sal que se n’extreia li conferia una riquesa absoluta que aviat el distancià de la resta de monestirs pallaresos. La seva majestuosa església, l’única part del cenobi que ha resistit l’embat del temps, ens recorda una mica –salvant les dimensions– la de l’actual catedral d’Urgell, erigida per Sant Ot i, evidentment, també la de la petita i veïna ermita d’Arboló.

Esteve Malgrat, de la propera població de Baén, fou el darrer dels seus ermitans i aplegadors. A cavall d’un ruquet recorria el país duent una petita capelleta portàtil amb una figureta de la mare de Déu. Fins fa pocs anys, les noies que no tenien parella feien una oració a la mare de Déu, es descalçaven i posaven el peu dins d’un soc. Segons el costum, al cap de poc temps trobaven el seu promès. Els raiers, quan baixaven per la Noguera, en passar sota el santuari s’encomanaven a la verge, que era la seva patrona i protectora. L’actual figura que presideix el santuari va ser entronitzada el 5 de maig del 1940. La vella, una austera talla romànica, va ser cremada durant la febrada anticlerical de la Guerra Civil.

Com en la majoria de santuaris, el lloc té una força d’atracció que sobrepassa la dels objectes i figures adorats. Per aquest motiu, encara avui, Arboló aplega centenars de pallaresos en aquest punt de força centrat per la petita església romànica i la figura de la mare de Déu.