És commovedora la facilitat que tenim per solidaritzar-nos amb totes les causes justes i nobles de l’univers sempre –és clar– que siguin convenientment remotes. I per remotes hem d’entendre aquí que passin Baladrà amunt o sobretot, sobretot, Runer avall. L’últim cas és la retirada de la instal·lació de Santiago Sierra a ARCO. A alguns dels nostres artistes i galeristes de guàrdia els ha faltat temps per escandalitzar-se davant d’aquesta nova mostra de censura carpetovetònica. A un servidor el que li sorprèn és que cap dels nostres hipersensibles artistes (i galeristes) hagi trobat mai el moment per crear una obra censurable. Però és que mai. Oportunitats i excuses per cridar no els han faltat, i si cal els en faig ràpidament una llista gratis et amore, per dir-ho com Toni Morell. Per entendre’ns: cap ninotaire s’ha atrevit a publicar una vinyeta remotament similar a la portada d’El Jueves en què els aleshores prínceps Felip i Letizia practicaven alegrement el gosset; ni cap cantant ha escrit versos tan constructius com els del raper Valtònyc; ni cap performer s’ha plantat a la plaça del Consell per cremar un exemplar de la Constitució. Mai. Cap. Repeteixo: la santa indignació és entre nosaltres inversament proporcional a la distància que ens separa de la causa: com més lluny, més postureig. Tenint la biga a l’ull, veiem la palla a la quinta forca. I si és a Madrit, millor. El nostre és un art inofensiu i submís, domesticat, acomodatici i en bona part subvencionat. Sense cap audàcia ideològica. No es pot dir que hagi perdut la capacitat i la vocació d’incomodar el poder i els poderosos perquè, francament, mai no l’ha tingut. Per això –i només per això– un cas com aquest és impensable a Andorra. Però això sí: a ARCO han censurat una obra! Quin escàndol!
