Qui més qui menys la deu haver vist, oi? Arde Mississipi. Canviem uns detallets de l’argument, els patronímics, algun matís en el color de pell i el to dels ulls et voilà, ja ho tenim: Torre Pacheco. Amb escenes tan exemplars com la d’hipotètics adults, pares de família honorables, atonyinant un menor. De nacionalitat espanyola, recalquen els mitjans un cop rere l’altre. És que seria menys execrable si hagués estat efectivament magrebí? O esquimal? La nacionalitat d’un menor justifica que una turba s’abraoni sobre ell? Sobre un menor o sobre un adult? Què porta una persona a convertir-se en massa? Com van dormir aquella nit, repassant imatges mentals del que havia passat? En el cas hipotètic que tinguin cervell que els serveixi per a una altra funció que regular funcions bàsiques.
Està lluny de nosaltres, ens diem espolsant-nos la màniga. Està lluny de nosaltres?
No està lluny de nosaltres l’episodi lamentable que estem vivint entre Andorra i la Seu. El Govern expulsa menors de manera inhumana (i puntualitzo, per a les pells fines: criticar una acció concreta d’un govern no equival a estimar-se més o menys un país que també t’acull) i a la Seu es veuen venir a sobre un problema. Es presenta una moció benintencionada i els mitjans –mare meva– suquen pa amb els titulars més infames que poden: tot serveix per atiar les emocions més baixes del lector i que doni un clic.
Però no queda aquí el circ: algun grup municipal es posa de perfil i algun (ir)responsable polític s’acarnissa. El pitjor, que ni tan sols és convicció, sinó càlcul: Aliança Catalana els trepitja els talons i pretén evitar la sagnia de vots pujant al carro de la xenofòbia. Honorable.
Tornant a la cinematografia, per què no ens tornem a veure, què sé jo, Matar a un ruiseñor?
