Sovint, després de parlar de La plaça del diamant, he pensat que injustos que som. Mitifiquem, valorem, elogiem un personatge literari, una dona humil que veu i viu des de la seva presumpta petitesa tota mena d’esdeveniments històrics, que passa misèria i tira endavant uns fills i és capaç de pujar del més fons dels inferns, sense fer comèdia, ni lamentar-se, ni tan sols donar-hi importància, creient-se insignificant. Mitifiquem el personatge literari i oblidem tantes dones de carns i ossos que tenim o hem tingut al voltant i que han fet justament això. Més que oblidar, estem acostumats que elles siguin les padrines silencioses.

Dones com les bugaderes que renten roba al riu i que figuren a la portada del llibre de fotografia d’F.H. Deverell que Cultura va editar el 2008. Dones com la Maria, que explicava que als 12 anys rentava roba al riu a la Cerdanya, les mans li cremaven de tant fred, però no gosava protestar davant de la mestressa a qui servia: “La meva mare m’havia dit: sobretot que no et tornin, que no tinguin cap queixa de com treballes”, deia.

Josep Enric Dallerès va convertir una d’aquestes dones, Manela, en la protagonista de Frontera endins, Antoni Morell les va evocar a Set lletanies de mort (que ara reeditarà precisament l’editorial de Dallerès juntament amb el Borís I) i a La neu adversa. I tants d’altres...

Ara Gemma Ruiz, coneguda com a periodista cultural a TV3, novel·la la vida d’aquestes dones a Argelagues, el seu debut literari. Dones rurals i dones que treballen a les fàbriques del tèxtil a Sabadell i que mai han pogut manar sobre la seva vida perquè algú altre ho ha fet per elles.  Una novel·la que no té res a veure amb Rodoreda, ni amb Víctor Català –que si aixequés el cap cauria de cul–, una obra molt millor que la sobrevalorada Pedra de tartera. 

Argelagues és una novel·la dura, duríssima, crua des del principi al final (potser el final no és el seu millor actiu). No arrufeu el nas, mascles alfa; no és cap pamflet feminista lacrimogen, és literatura que atrapa. Ruiz hi fa servir la llengua de la “terregada”, dels obrers i dels pagesos, un català oral riquíssim, però no som davant de l’enèsim exemple d’arqueologia o costumisme, perquè és una novel·la que té molta vida, un estil, una veu pròpia i original, una estructura i un ritme moderns. 

Argelagues, que també parla de la guerra i de la postguerra, de la repressió, de l’abús i de la por, és la novel·la dels homes i de les dones, tota la gent del treballar i del callar.