Vostès perquè són molt joves i no se’n recorden, però hi va haver un temps que Espanya també va ser Argentina. Eren els anys foscos de la Furia, dels gols agònics de Marcelino i de Maceda, del 12-1 a Malta, de les pífies d’Arconada i de Cardeñosa, de Juanito, de Migueli i el nas trencat de Luis Enrique. Espanya va sortir d’aquell pou amb un quart lloc al remot Mundial de Brasil i l’Eurocopa contra l’URSS. En un segle. Era lleig, era brut i a sobre no sortia a compte. Tampoc a Argentina. Amb el millor jugador de la història, Argentina ha disputat cinc Mundials i només n’ha guanyat un. I als penals. Un bagatge ruïnós. Quan Messi plegui trigaran decennis a tornar a una final. L’únic consol que hi cap és que no és Espanya l’única que va ser en una època Argentina. Fins i tot Anglaterra va flirtejar durant decennis amb aquesta manera patibulària d’entendre el futbol, i a sobre ho justificaven amb la coartada del joc dur però noble, el trampós fair play britànic. I una mè. Només cal que recordin llenyataires com Tony Adams i Vinnie Jones, que a sobre era gal·lès. Encara avui exerceixen d’argentins seleccions com la d’Uruguai i la de Paraguai, ves a saber per què. La bona notícia és que d’això se’n surt. La prova és Espanya, que va deixar de ser Argentina i es va convertir en Espanya la nit del 22 de juny del 2008: el diví Bob Dylan actuava a Encamp i Cesc marcava el penal decisiu contra Itàlia. De la Furia a tiqui-taca. Des d’aleshores ha encadenat tres Eurocopes i dos Mundials. No és casualitat. I atenció, que no és aquesta Espanya l’estadi final de res: aquest mèrit és dels All Blacks i del seu implacable codi d’honor, que –per entendre’ns– hauria impedit vestir la samarreta de Nova Zelanda a un individu com Paredes. Entre d’altres. En fi, que si Espanya i Anglaterra se n’han sortit, hi ha esperances que Uruguai i Paraguai ho facin també algun dia. El dubte raonable és si Argentina podrà deixar mai de ser Argentina.
