No crec que el dictador criminal ni els seus acòlits llegeixin poesia. I, tot i que la cultura no ens salva de cap barbàrie, subscric la tesi del meu amic Sergi Mas que la poesia és la mare de les arts. Fa uns dies vam escoltar raonaments de quatre poetes. En el decurs de l’acte, conduït magistralment per Quim Torredà, parlaven del camí paral·lel a la raó que suposa l’exercici poètic. Un camí exigent que comporta la confessió del sentiment pro-fund, l’explicitació de la sensibilitat unida a l’experiència, la plasmació de les emocions que s’hi destil·len quan ens aturem al detall del moment. Els fets d’observar, copsar i expressar coses que ens passen i que passen impliquen una actitud compromesa.
La veu del passat assenyala el futur incert, deixa un eco que ressona des del joc i el foc, l’eternitat de l’instant. Necessitem i ens veiem obligats a evocar realitat i somni. Brandem la bandera de la imaginació, tan fecunda i poderosa. I explorem els límits del llenguatge. És transcendental i transcendent, la poesia, ens acosta a la divinitat immanent.
La poesia, en essència, desvetlla i desvela la humanitat que va dibuixar abans d’escriure, que era nòmada abans de ser sedentària, que va recollir abans de sembrar, que recita els enigmes originals amb fórmules sagrades que surten del fons de l’ànima. La poesia és suggeriment, sacseig, invocació de l’ésser inexhaurible que habitem i que ens habita.
Recreem el món en planes de paper pautat, a la pedra que jeu a la intempèrie, en arabescos de núvols sobre el blau. De manera acadèmica o avantguardista, usant registres recarre-gats o senzills, vocabulari eufònic o groller, to greu o desenfadat, abordem temes íntims i universals. I cerquem complicitats. Insinuem plenituds, deserts, abismes, dubtes, neguits, records, anhels, contradiccions… el cosmos sencer, la partícula ínfima.
Les pluges de tendresa, amor (odi també, si cal), harmonia i desencís són miralls i mirades, vida després de la vida quan les aigües, fràgils i resistents, reposen a l’estany de la bellesa i de la sublimitat, susceptibles de rebre l’estrall d’un temporal o un bri de rosada, abocades al destí de lliscar per les confluències dels rius fins a la mar del retorn.
Els poetes concloïen que no es pot acotar ni definir la poesia, i que el seu objecte, allò que es vol dir, malgrat no tenir explicació, s’abstreu i es transmet. Mitjançant la poesia com-prenem, fem comprendre, ens comprenem, assolim àmbits difícilment abastables.
Al dictador criminal li enviaria un carregament d’armes nuclears com ara una carícia Bruna Generoso (som bes i onada), una denúncia Nacho Mayo (quin gran negoci és la por), una imatge Teresa Colom (ets una gota que se’m fa peix a la mà) i una interrogació Selva López (qui no ha sentit la cremor del silenci). No crec, però, que les sabés activar. Això sí, en cas que provés de desmuntar-les, segur que li esclataven als morros.