El Consell General aprovarà avui la llei de drets i deures dels pacients i sobre la història clínica, un text cabdal perquè és, si fem cas al que en reiterades ocasions s’ha dit des de l’executiu, el que ha de posar en marxa l’engranatge de la reforma sanitària. De fet, des de la direcció assistencial del Servei Andorrà d’Atenció Sanitària ja es va explicar a finals de setembre que des d’un punt de vista tècnic estava tota la feina feta, tot perfectament escrit i dissenyat i que només era una qüestió de voluntat política decidir quan es volia prémer el botó per posar-ho en marxa.
És també qüestió d’aquesta voluntat, o valentia política segons com es vulgui veure, que dependrà no només el ritme d’implantació de la reforma i l’abast real d’aquesta tot i que, com també s’ha advertit, no servirà per generar cap estalvi en la despesa sanitària però sí que ordenarà o endreçarà el sistema. Depèn doncs d’aquesta voluntat que la reforma, llargament anunciada, es pugui realment anomenar així o que es quedi simplement en reformeta, com ha passat amb d’altres dels projectes estrella de l’executiu demòcrata.
I és que no val, malgrat que podria ser –i per alguns ho és– un argument fàcilment comprable, excusar-se en el fet que governs anteriors no han afrontat determinades qüestions per dir, com s’ha fet amb el paquet de lleis de la nova codificació laboral, que qualsevol canvi ja suposa un pas o fins i tot un salt endavant. Encarar reformes que no s’han volgut o pogut afrontar abans pot implicar valentia o temeritat –en funció de qui ho analitzi– política, però en cap cas, d’entrada, fer grans salts endavant.
